Què voleu que us digui: que porti setmanes plovent a mi ja m’està bé. Figura que hauria de bavejar tot l’any esperant l’arribada de l’estiu, però el que veritablement em posa és una bona jornada autumnal passada per aigua, ja sigui novembre, febrer o juliol. A la família no acaben d’entendre-ho, i l’únic que sé dir-los és que soc d’esperit tardoral. La qual cosa, en paraules de la senyora de la casa, és l’equivalent a “el papa és un conyàs avorrit”.
A més de donar menjar a la meva disposició melangiosa, val a dir que el temps que no para de ploure és maneta de sant per als pantans i els boscos, que mai van sobrats... Parlant de santedat, em deia la meva amiga Maria, no fa gaire, que hem d’estar agraïts a Sant Pere Regalat (“eeeescolti, un xollo, 2x1, que m’ho treuen de les mans!!!”) per les darreres setmanes en remull; ja coneixeu la dita: “Si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies de ruixat”, o quelcom per l’estil. A banda del caire màgic de les precipitacions del 13 de maig, que és la data de celebració de l’onomàstica, d’aquest Sant m’agrada sobretot el cognom. Em succeeix igual amb San Pascual Baylón (que pot escriure’s Bailón), que podria derivar-se de l’alegria que sentia quan pregava, que el duia a posar-se a dansar. Sento debilitat també per Sant Drogó, que lluny d’estar emparentat amb el Drogas, vocalista de Barricada, tenia el do de la bilocació, i sembla que a l’època n’hi havia que juraven haver-lo vist treballant la terra i a missa a la vegada. Sant Simeó el Boig és un altre que té conya. S’explica que corria pels carrers amb un gos mort lligat a la cintura, i en pilotes, cosa que tampoc té res d’especial: al meu poble hi havia un ionqui que feia el mateix. I em cauen molt bé (ja sé que els noms no són extraordinaris) Sant Cosme i Sant Damià, metges els dos, que un bon dia, víctimes segurament de la urgència, van trasplantar-li a un home blanc la cama... d’un negre. Es va muntar, és clar, la de Déu, van cremar-los i, malgrat tot, no van palmar fins que no van tallar-los el cap. Això va anar així no pas per heretgia, sinó perquè el beneficiari va presentar una reclamació: aprofitant que li havien posat el membre inferior podien haver-se enrotllat i, ja de pas, endollar-li el tronxo del donant.
Sempre m’he sentit ben proper a Sant Miquel i a Fra Angelico, i soc un gran fan de Sant Jägermeister, patró alemany del licor d’herbes. Però el que més m’atrau és l’episodi atribuït al nostre vell conegut Drogó: es diu que va calar-se foc a l’església on vivia i només va salvar-se la seva cambra. Ara, amb l’habilitat de ser a dos llocs a l’hora, és probable que hagués fotut el camp. Canvi de lloc instantani. D’aquí que alguns li diguin Sant Goku.
