Fa dies que les piscines han anat tancant, la temperatura no és la que era i portava temps fent tuf de tornada a l’escola. Com fa dècades, tot i que ara sec a l’altre costat de la taula del professor, visc la represa amb il·lusió i curiositat i puc dir-ho en veu alta. Si als meus dotze anys anaves dient que tenies ganes d’anar al col·le, l’endemà ja podies fer-te la cirurgia estètica i entrar en un programa de protecció de la CIA per escapar dels quinquis del barri.
Molts dels que ens hi dediquem, a la docència, vivim l’inici del nou curs amb una barreja de respecte religiós per la nostra tasca –sobretot pels estudiants– i la incertesa angoixant d’estar-hi a l’altura. En el meu cas particular, la nit abans de començar les classes m’encomano al cosmos i prego per ser millor docent del que vaig ser alumne –la qual cosa, tot sigui dit de pas, no hauria de presentar gaire dificultats–. M’esforço perquè els aprenents aprofitin el que jo pugui fer per ajudar-los a ampliar les seves habilitats, i al final de l’any escolar sempre acabo adonant-me (al principi també ho tinc clar) que jo n’aprenc tant o més que ells, al llarg del procés. I em preocupa que tot el que fem plegats realment els serveixi d’alguna cosa en el moment actual i en el futur. Al marge que el seu horitzó d’expectatives és força més difús i nebulós del que ho era fa uns quants lustres, no sé fins a quin punt soc conscient de com viuen, però tinc la impressió que van a una velocitat vertiginosa, que ho fan i ho desitgen tot ara, ja. A la vegada, han d’estar constantment sentint-se al clatell el baf d’una societat que els xiuxiueja que són més ganduls que abans, que no saben buscar-se la vida, que no mostren interès per res i que no deixen anar mai el mòbil que vam comprar-los per l’aniversari. Per postres, els toca suportar uns pares que, per norma, els fan créixer abans d’hora per allò que sona tan bé que “maduren” –quan el nostre veritable interès és forçar-los a espavilar el més ràpidament possible perquè així podrem fer el que ens doni la gana, cagats de por davant la proximitat de la cinquantena. Els fem adults a la nostra conveniència per, com nosferatus postmoderns, ser joves per sempre i assistir a festivals indie vestint samarretes que ens van dues talles petites. 
Inauguro el setembre, ja ho veieu, amb una diarrea mental considerable, i al mateix temps amb la certesa incontestable que, a banda dels fills propis que intentem educar de la millor manera possible, d’aquí a mig segle cap assistent a les meves valuoses lliçons es recordarà ni de mi ni de res del que deixo anar a l’aula, i que només els interessaré als cucs que ballaran damunt dels meus ossos mentre hi defequen a sobre.