Avui és 22 de gener i el calendari ens recorda que celebrem el dia de Sant Vicenç, millor dit el seu martiri. Darrerament se n’ha parlat –i molt– de l’església de Sant Vicenç d’Enclar, de l’edifici i la seva restauració per ser més precisos, però avui deixeu-me que us parli del sant que li dona nom, Sant Vicenç màrtir.
Segons la tradició, Sant Vicenç va néixer a la província d’Osca a la segona meitat del segle III i fou martiritzat el 304 a València. El seu pare era cònsol romà i provenia d’una família d’alts funcionaris. De ben petit es convertí al cristianisme i de jovenet es va mudar a Saragossa per tal d’iniciar una vida plenament cristiana a la capital. Allà va ser ordenat diaca del bisbe Sant Valeri. Aquest sant bisbe era quec (tartamut) i li confià a Sant Vicenç la seva representació.
A principis del segle IV, els emperadors Dioclecià i Maximià inicien a tot l’imperi una de les darreres i més cruentes persecucions als cristians. A Hispània els cristians eren perseguits per Dacià, que entrà per Girona, baixà fins a Barcelona i finalment arribà a Saragossa, on feu apressar i traslladar a València el diaca Vicenç i el bisbe Valeri, conjuntament amb tota la comunitat cristiana. A la ciutat del Túria fou empresonat i emplaçat que abjurés de la fe cristiana, cosa que el sant no va fer i per aquest motiu el van martiritzar.
La tradició més antiga sobre el martiri de Sant Vicenç, la trobarem a l’Oda V  del Peristephanon, del poeta Prudenci, datada del segle IV. Sant Vicenç és el màrtir hispà més antic del que es tingui notícia avui en dia. Prudenci ens relata que el sant fou col·locat sobre una creu en forma d’aspa i estacat a ella, el van fuetejar en repetides ocasions tot trencant-li els ossos i esgarrant-li la carn amb garfis ben esmolats. La tradició diu que aquests martiris se’ls prenia relaxadament, com si no fos amb ell, i Dacià, furiós davant d’aquesta actitud, manà que li arrenquessin la pell i el posessin a una graella amb foc roent.
El foc tampoc va poder posar fi a la seva vida. Manà que el tanquessin a una presó ben fosca fins que expirés i una vegada mort el llencessin a un femer proper on va ser custodiat per un corb que el defensà d’un llop que es volia cruspir el cadàver del sant. Dacià ho va veure i manà que els seus soldats en recuperessin el cos i el llencessin al mar amb una roda de molí estacada al coll del màrtir, per tal que les comunitats cristianes no agafessin el cos i en veneressin les seves relíquies.
Un altre miracle estava a punt de succeir, el mar entregà de nou a la terra el cos del sant que de seguida, i d’amagat, fou recuperat i custodiat per la comunitat cristiana de la ciutat. Anys més tard, amb la conversió de Teodosi i la consegüent legalització del cristianisme, el cos del sant va rebre sepultura als afores de la ciutat, on avui en dia se situa la parròquia de Crist Rei.
Amb la invasió musulmana les relíquies del sant es dispersen i no està del tot clar encara avui en dia on van anar a parar. Uns diuen que no van marxar mai de València i que són enterrades en algun punt de la ciutat, altres que les relíquies del sant anaren cap a França, a Sant Benet de Castres, i la hipòtesi més acceptada és la que ens diu que van anar cap a Portugal, més concretament al Cap de Sant Vicenç, on les enterraren, i que el Rei Alfons I de Portugal les feu exhumar i traslladar a Lisboa el 1173. Avui en dia es creu que encara descansen a la Sé (catedral) de la capital lusitana.
Sant Vicenç va ser un dels sants primitius més venerat a l’Europa cristiana del seu moment. El rei Jaume I d’Aragó el nomenà patró de la ciutat una vegada expulsà els musulmans. És patró de sastres i modistes, així mateix ho és de viticultors i de les vinyes, així com dels que a més de vi en fan vinagre.
Per regla general, on hi ha una antiga capella o ermita de Sant Vicenç màrtir és un lloc on d’antuvi hi ha hagut comunitats de forma permanent, tal com sembla ser el cas del nostre Sant Vicenç d’Enclar.