Heu vist mai una d’aquelles pel·lis de diumenge a la tarda on dos bessons són separats en néixer? Tinc la teoria, que he d’acabar de polir, que el meu amic Andrés i jo en som un cas de manual. Passa que, criats en entorns força desiguals, ha donat com a resultat el que podríeu apreciar avui si ens coneguéssiu. A més, hem gaudit també d’una educació com a mínim amb poques similituds. Som, això sí (res a veure amb la pel·li aquella de Schwarzenegger i Danny DeVito) guapos, catxes i ben plantats. Un prodigi de la genètica.
D’entrada, si ell va arribar al món a la Catalunya central, bressol de tradicions i bons costums, envoltat de volcans, colades de lava, cingles i congostos, jo soc un subproducte de la relativa integració al cinturó industrial de Barcelona, que lluny de pujols i tossals va haver de resignar-se de treure el nas a un pati interior, farcit de sortides de fum d’extractors, per veure cada dia del món el veí pelut i panxut del davant, en pilotes, a la dutxa. L’Andrés va gaudir d’uns estudis preuniversitaris a una escola religiosa on van fer-lo una persona de bé, que diu Núñez-Feijóo, mentre que jo vaig estar escolaritzat sempre a la pública, circumdat de realitat metropolitana, per així dir-ho. I a l’hora d’anar a la universitat, Sant Tornem-hi: ell, a una reputada institució navarresa i jo a una sense cap mena de pedigrí. Per aquest motiu no és d’estranyar que, per bé que poguéssim haver compartit la mateixa manera de mirar el món, al final la cosa ha discorregut per viaranys diferents. Com a conseqüència, ell m’acusa –pot ser que a vegades tingui raó, però comprendreu que no puc admetre-l'hi en públic– que quan em poso criticaire fixo la meva atenció només en elements de l’espectre conservador. És a dir: ignoro de forma ladina i intencionada les cagades del pol més esquerrà del continu ideològic i em centro exclusivament a rajar a propòsit de les cafrades perpetrades pels éssers de llum que hi ha al capdavant de la dreta política. Però home, Andrés, bro, alguns d’aquests personajos podríem situar-los no à droite sinó, com diria Buzz Lightyear, més enllà. Però que molt més enllà.
De manera que, perquè penso que tens raó, ara i aquí condemno les paraules d’un antic càrrec electe progressista a la Generalitat, que va proposar, mentre es decidia el nom d’una futura consellera, que ho fos la que tingués les mamelles més grosses. A prendre pel sac, sí senyor, sense fissures. Confio que tu reaccionaràs igual en avaluar la llei nord-americana que, entre 2018 i 2021 –en sospitosa coincidència amb el primer “govern” Trump– va separar més de 4.600 menors de les seves famílies, a la frontera amb Mèxic. Et toca a tu. I tan amics, i tan germans.
