“Sentim que necessitem temps”. Era tot el que reclamaven els editors d’Errata Naturae el maig del 2020. I ho van deixar per escrit a l’opuscle Jinetes en la tormenta, animales en la cuneta. 
El text és una reflexió sobre la decisió que van prendre de no publicar. Recordem. 2020. Temps de pandèmia. De confinament. Aquest mes de març hem recordat l’impacte de com fa 5 anys de sobte tot es va aturar. El mes de maig del 2020 es volia tornar a posar en marxa la maquinària, en aquest cas, editorial i els responsables d’Errata Naturae van manifestar que no volien publicar res nou: “i què penses si et diguéssim: sentim que necessitem temps”.
L’opuscle explica la perversió d’un sector que pateix d’una “hipertròfia productivista” i sobredimensió crònica, mediambientalment i econòmica insostenible. Més o menys un de cada tres llibres que arriba a les llibreries acaba sent retornat i, “en última instància, guillotinat. Quan un llibreter torna al distribuïdor els llibres que no ven, no rep com a tal els diners que va pagar per ells, sinó crèdit per adquirir novetats més recents. Igualment, l'editor responsable d'aquells llibres que ningú no llegirà no ha de fer una transferència al distribuïdor per la quantia d'aquesta liquidació negativa, sinó que adquireix un deute. Com afronta aquest deute? Publicant nous llibres, els ingressos dels quals la compensen, i que, al seu torn, reactiven el crèdit del llibreter. Com es veu, no hi ha un moviment real de diners: pura virtualitat, pur joc triangular del deute”.
Ambrose Bierce ja ho va ben definir en la seva interpretació del terme economia al Diccionari del diable: “La compra d’un barril de whisky que algú no necessita pel preu d’una vaca que algú altre no es pot permetre comprar”.
Al curs d’escriptura creativa coneixem molt bé aquest diccionari. A la darrera classe vam practicar consignes a la manera de Bierce per cridar en una hipotètica manifestació on posar en relleu els problemes del país que ens atabalen. Un exercici catàrtic. Molts apuntaven a la mateixa direcció: la construcció especulativa sense fre i el desdibuix urbanístic d’una Andorra on, tal com va dir una jove molt perspicaç, “als paisatges de la meva infància sempre hi ha una grua”. 
El 5 d’abril tornarem als carrers a recordar que l’habitatge és un dret, no un bé de mercat. Entre consignes una alumna demanava que s’aturés el país. Per pensar i repensar-lo. Amb distància i perspectiva. Exactament com van fer a Errata Naturae els mesos següents al confinament: “No atendrem res urgent, només coses importants”. I així van voler desmentir la metàfora que si t'atures el sistema t’atropella, com l'automòbil al cervató que, enlluernat pels fars, es queda quiet al mig de la carretera.
Frenar per prendre distància i consciència, per intentar revertir processos abocats al desastre. Al món editorial i a la construcció. Necessitem temps. I més consignes inspiradores com les que tanca l’opuscle i podrien obrir la propera, no hipotètica, manifestació: “L’impossible ja ha tingut lloc. Volem ser part de l’impossible”.