De tant en tant consulto la web del departament d’Estadística. M’aturo al quadre macroeconòmic, que és un bon instrument per completar la percepció que tenim caminant pel carrer o parlant amb la gent. 
El 2022, el VAB del sector immobiliari va ser de 452 milions d’euros i la massa salarial del sector va ser de 27 milions, la qual cosa situa l’excedent brut empresarial en 425 milions. Aquest excedent representa el 110 % del valor afegit brut (VAB) del sector financer. Per cada euro que gasten els empresaris immobiliaris en salaris, obtenien un rendiment brut de 15 euros. Unes xifres que s’haurien de tenir en compte quan el cap de Govern reclama “generositat” a uns sectors. Espot potser hauria d’haver estat més precís i, per no victimitzar els assalariats d’aquesta branca de l’economia, haver apuntat directament als empresaris i als terratinents... i no demanar “generositat”, sinó que deixin d’especular amb els béns, els seus i els que no són seus. Els 425 milions d’excedent haurien de fer sospitar que aquest marge amaga quelcom més que les “raons del mercat”.
Edgar Morin escriu sovint sobre la necessitat de regenerar el pensament polític, amb una classe política que ignora les ciències humanes, que no sap que Shakespeare la concerneix.
Als anys 70, a un seminari sobre urbanisme, el professor per fer-nos entendre la desvinculació entre el dret de propietat i el dret d’edificar, ens va parlar del Marxant de Venècia, de l’apropiació privativa dels béns públics com l’aigua, els boscos, les escoles, hospitals, camins, la distribució elèctrica, el sanejament, etcètera. Sense xarxa d’aigua potable, què valen els terrenys privats? Sense abocadors comunals que malmeten la natura, on aniran els excedents de terres dels solars situats en pendents de vertigen? Sense la xarxa de carreteres, qui voldrà comprar una finca rústica al mig de la muntanya? Sense aparcaments públics, quines expectatives de negoci s’ofereixen als privats?
El dret a edificar, ens deia el professor, és com el dret de Shylok a la lliura de carn: inseparable de la sang que el rega. La sang en la metàfora de l’urbanista era el conjunt més o menys estructurat de béns públics. L’ús de la propietat privada per a l’activitat urbanística seria inviable sense l’apropiació privativa de béns públics; una apropiació oculta i que ha estat normalitzada. Una apropiació que explica l’extraordinari excedent d’explotació anual de més de 400 milions de l’activitat immobiliària. 
Al drama shakespearià Shylok reclama seguretat jurídica: “Aquesta lliura de carn que li reclamo l’he comprat, és meva i la tindré. Si me la negueu, anatema contra la vostra llei. Els decrets de Venècia, a partir d’ara, no tindran cap força.  Espero de vos justícia”. 
Pòrcia li respon que la lliura de carn és seva, però que si en tallar-la li fa vessar ni que sigui una gota de sang d’Antonio els seus béns i les seves terres li seran requisats. 
El món de Shakespeare no era una Arcàdia, els seus drames reflecteixen societats en conflicte, societats corruptes (“Fa olor de podrit de...”), societats violentes (la concepció brutal del poder de Coriolà). Excepcionalment, un rei en un instant de folia –o de lucidesa– se n’adona i exclama: “Pobres desemparats, vosaltres que heu de suportar els embats d’aquest temporal ferotge, com us defensaran d’un temps així? Els vostres caps desprotegits, els vostres ventres famolencs o la vostra roba plena de forats... Que poc m’ha preocupat, fins ara, tot això!”
Llavors, els aprofitats reclamen seguretat a la seva violenta selva immobiliària... per a ells, és clar.