S’imaginen un caçador practicant la cinegètica del tot ebri o sota els efectes de substàncies estupefaents o un caçador que no disposi d’un permís d’arma? S’ho imaginin o no a Andorra és una situació que fins ara podria, o pot ves a saber, ser perfectament real.
I és que castigar penalment la primera, igual com si es tractés d’una conducció sota les mateixes substàncies, i exigir la segona a l’hora d’atorgar una llicència de caça són les dues principals novetats que preveu la nova llei de caça aprovada pel Govern aquesta darrera setmana i que iniciarà en breu el seu tràmit parlamentari.
Una llei que, a diferència d’altres textos que han substituït normatives de fa vint anys i fins i tot algunes de preconstitucionals, ve a rellevar una llei de tot just fa vuit anys i que, per a més inri que dirien alguns, es va modificar només tres anys després. És a dir, ni el Govern ni ningú al Consell General de fa vuit anys va pensar en aquestes qüestions a l’hora de tirar endavant el text, com tampoc no hi van caure tres anys després quan únicament es va canviar la llei per tal d’adequar-la a les competències en matèria sancionadora que preveia la modificació de la Llei del Cos de Banders.
Segurament en tractar-se d’una cosa tan òbvia, de sentit comú malgrat qui pensi que aquest és el menys comú de tots els sentits, tothom va donar per fet que ja era així i més en un moment en què les lleis es feien una darrera l’altra com si fossin xurros, fet que, com alguns recordaran, va obligar-ne a modificar més d’una i alguna fins i tot, per esperpèntic que sembli, abans de la seva entrada en vigor.
Donarem per bona aquella dita que diu que més val tard que mai o aquella altra que rectificar és de savis, però és evident que als nostres polítics els cal una mica més de diligència i rigor.