M’explicava el pare que de petit havia fet de botones a l’hotel Mirador. Un o dos estius, no ho sé massa bé. El seu pare va tenir un accident de trànsit, baixava cap a Sant Julià amb una furgoneta i un camió se li va tirar a sobre i li va destrossar les cames. Es va passar dos anys a la Clínica Vilanova i sempre més va coixejar. Durant aquells molts mesos que va estar a la clínica, l’amo de la furgoneta que conduïa el meu padrí, li va demanar al meu pare que cada setmana anés a buscar el sobre de la paga del seu pare. Tot i això els diners escassejaven. El meu pare i els seus dos germans van poder anar a menjar gairebé cada dia a la Borda, la casa de la família de la seva mare. Però aquell estiu, el meu pare va fer cap a l’hotel Mirador per treballar de botones. M’imagino que una boca menys per alimentar tot un estiu era molt.
I m’explicava el pare que quan va arribar a l’hotel Mirador li van fer fer un traje a mida. El pare ho deia així, traje, no deia vestit jaqueta de dues peces. Deia traje. Quan va arribar el traje era molt bonic, de vellut d’un verd botella (el pare en dia així, botella) amb botons daurats, el senyor Sasplugas, propietari de l’hotel, per alguna raó que no sabem va agafar el traje de vellut i el va llençar, molt enfadat. Es van posar a discutir amb la seva dona. I el pare, sense que el veiessin, va recollir el traje de vellut i se’l va endur a la seva habitació. I se’l posava cada dia per anar a fer la seva feina: entrar les maletes dels turistes que venien a l’Hotel Mirador i pujar-les a la seva habitació. El pare era molt petit i m’imagino que aquelles enormes maletes dures de cartró o de pell eren més grosses que ell. Però el pare sabia que havia de fer bé la seva feina per ajudar la família.
Aquell estiu van passar per l’hotel una parella de francesos, de París, sense fills. Cada dia ella feia unes moixaines al pare, o li donaven una monedeta, que el pare es guardava ben al fons de la butxaca del traje de vellut. Quan va acabar l’estiu, aquella parella van acompanyar el pare a casa seva i van parlar amb la meva àvia, per demanar si deixarien que aquell nen, el meu pare, anés a viure amb ells a París. Li ho pagarien tot, estudis i tot el que li fes falta, i cada estiu i per festes vindrien a Andorra a veure’ls. La iaia va dir que no. Sense diners però el nen es quedaria amb la seva família. Fa uns anys li vaig preguntar al pare: "No te’n penedeixes? Hauries viscut a París i tindries estudis". "No, gens. Em vaig quedar amb els meus. Pobres però junts", va contestar.
M’agrada pensar que un d’aquells dies de calor d’aquell estiu, el pare va veure arribar un home alt, elegant i amb un accent castellà que no havia sentit mai. L’acompanyava la seva dona, petita, molt coqueta. Van agafar una habitació de les golfes, d’aquelles que tenen una finestra que dona a la teulada. El pare els va pujar les maletes. De fet, una lleugera bossa. Portaven poques coses. S’hi estaran pocs dies, va pensar el pare. Aquella tarda es van reunir tota una colla amb aquella parella. I reien molt i parlaven fort en castellà sense accent o amb aquell accent que el pare no havia sentit mai. I es passaven llibres els uns als altres. I aquell home alt i elegant els firmava la primera pàgina.
L’endemà, a l’hora d'esmorzar el pare va sentir com aquell home alt i elegant explicava amb fortes riallades la por que havien passat aquella nit ell i la seva dona, la Patricia, quan els va despertar una figura negra que entrava per la finestra –"Un pavor terrorífico, fíjese! Hasta que al prender la luz vimos que era un gato, un enorme gato negro!"
Que s’havia escapat de l’habitació del pare per anar a fer un volt pels llosats de l’hotel Mirador.
