Si les coses s’han de dir es diuen i no hauria de passar res, i menys en un espai com aquest d’opinió dels que fem possible el Bondia. S’hi pot estar d’acord o no, només faltaria. Però no per dir el que no ens agrada, el que creiem que és una mancança criticable, som més o menys patriòtics, si és que algú s’ho pren des d’aquesta perspectiva. Dic patriòtics perquè sembla que per a alguns dels nostres companys demanar unes millors condicions per poder fer la nostra feina és poc menys que renegar de les bondats del país que ens acull. Ara exagero, és clar, i ho faig expressament perquè tothom, inclosa jo mateixa, em senti al·ludida. Es tracta de ser més papistes que el Papa? Doncs es veu que sí, la qual cosa sempre porta a una polarització. Serà que som fills del nostre temps, precisament un temps polaritzat? Doncs potser sí. I la vida? És així? O estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres? Una actitud molt maniquea que, per cert, fa milers d’anys ja es percebia, se’n parlava fins i tot en un llibre de llibres, la Bíblia. Així doncs, potser he de rectificar el que acabo d’escriure deu línies abans parlant d’un temps polaritzat, la prehistòria del qual ja podem trobar en l’inici de tot. Doncs rectifico.
Si no hi ha condicions lumíniques suficients per poder treballar, quin problema hi ha a dir-ho? Si a voltes, i tots ho hem patit, hem de fer la nostra feina en la foscor, què passa si ho diem? I qui diu en la foscor, diu amb taules i cadires més pròpies per beure una cervesa que per prendre notes, i fins i tot arrossegant-nos per terra, em deia una companya. I doncs? Taca això la imatge d’un país impol·lut? Que no passa en altres llocs? I? Doncs res, si s’ha de dir es diu.
