Vertigen. És el que sento quan arriben aquestes dates. Treure el nas i veure el que ens espera: els sopars i els dinars, les compres, les nadales, i el viacrucis de sortir-posar-se-fins a dalt de menjar i de begudes-morir-se en el sofà-tornar a sortir em mareja més que pujar al mirador del Roc del Quer, a Canillo. Però el que em neguiteja més és no refredar-me i, per evitar-ho, he anat a la farmàcia per assessorar-me perquè, després de veure els anuncis a la televisió, he copsat que hi ha una certa rivalitat entre els medicaments per prevenir els símptomes de la tos i de la congestió nasal. N’hi ha un, del qual no recordo el nom perquè van fer-ne publicitat en l’intermedi d’una pel·lícula a Antena 3, que en combat cinc. Un altre, que també he oblidat com es diu perquè en van fer l’anunci després de la revelació d’Ada Colau que havia tingut una xicota italiana, en combat deu; i el que he retingut, el Mucofriol herbal, quinze.
Això sembla la competició que duen a terme l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, i aquest polític autònom que és Albano Dante Fachin per donar suport a partits que participen a les eleccions catalanes. De moment, hi ha empat a tres. Una X a la travessa. Tot i que cap dels dos podrà superar els símptomes del refredat que, pel que sembla, són més que els títols que ha guanyat aquesta temporada el Reial Madrid de futbol, i molts menys que el nombre de persones que porten aquell anorac amb el nom de Napapijri i una bandera noruega. Aquest any deuen haver fet una oferta, o és que entre les seves virtuts hi ha, a més de tallar el vent, la d’evitar els refredats, que és ara mateix la més gran de les meves preocupacions. Passa per sobre dels sumaris del Telediario de La 1, el vestit de cap d’any de la Cristina Pedroche, la paternitat de la Jedi Rey, el resultat de la meva declaració de l’IRPF, si la bateria de l’iPhone 54Plus durarà més que la independència de Catalunya, si trobarà un forat George R.R. Martin per asseure’s a escriure l’any vinent o si, després de les resurreccions d’Operación Triunfo, les Spice Girls i Ángel Garó, els propers seran El Bus, La noche de los castillos o Sonia y Selena.
Perquè poca broma amb això dels refredats. L’any passat, mentre intentava sobreviure’n un, vaig tenir un malson en el qual em moria, veia passar la pel·lícula de la meva vida i, al final del túnel, hi havia el crític de cinema Carlos Boyero, que deia: “M’ha semblat una porqueria”. O que, en plena febrada, somiava que escrivia els versos més tristos aquella nit, com Pablo Neruda, i que els acabava amb un XD. I els cantava Sílvio Rodríguez, el de la nueva troba cubana. El que al seu Causas y azares explica que el simple fet de sortir de casa suposa la possibilitat de trobar-se amb un amic i passar una tarda de somriures i cerveses que no tenies prevista. Però també és arriscar-se que et caigui un arbre al cap, t’atropelli un cotxe o siguis colpejat per un meteorit. O que enganxis un bon refredat. Malgrat que, veient com està el tema dels medicaments, ja no sé si són més preocupants els símptomes que el mateix refredat.
