Recordo certa empresària amiga meva –i molt competent, una cosa no treu l’altra (!)– que quan arribava el Dia de la dona convidava les senyores de la plantilla a un sopar de noies. Estava molt satisfeta, deia, perquè el 70 o el 80% del personal era efectivament femení, i aquesta proporció era àmpliament celebrada per amics i coneguts. No descarto que hi hagués un efecte llepaculs, però els fets eren aquests i sempre m’he demanat què passaria si qualsevol empresari (home) presumís orgullosament i en públic que el 70 o el 80% dels seus treballadors són senyoros, i que en les ocasions especials se’ls endú a ells, i només a ells, de festeta. També recordo dues companyes militantment feministes que vaig tenir en cert diari d’aquest país i que no perdien ocasió de rondinar per les desigualtats que, segons elles, persistien en el nostre gremi. El més flagrant de tots, deien, era la desproporció d’homes en llocs de direcció, sobretot tenint en compte la feminització del sector. El cas és que tenien raó, i també és el cas que va arribar el dia que, una darrere l’altra, van rebre una oferta més o menys clara d’ascendir en l’escalafó i ocupar un càrrec de responsabilitat. La primera se’n va desentendre sense donar més explicacions, no li interessava; l’altra no volia renunciar a uns horaris adaptats –plegava a mitja tarda– que li permetien conciliar de veritat feina i família, privilegi que ens està vedat al 99% dels periodistes de batalla, siguem homes o dones, perquè si tots tinguéssim horaris adaptats simplement no hi hauria diaris ni teles ni res. Molt possiblement la mostra no té cap representativitat, ho admeto, però entendran que quan sento segons qui predicar segons què per estimular l’accés de les noies a certes professions masculinitzades em venen al cap la meva amiga empresària i les meves dues estimades companyes, que espero, d’altra banda, que no m’estiguin llegint.
