M’ha sorprès la no-concessió de l’organització dels Mundials d’Esquí 2029 i 2031. Estic segur que moltes persones s’hi han deixat el cor i l’ànima en la preparació de la candidatura, i que probablement era la millor. Però tots sabem que la política i els contactes són el 80% d’un triomf d’aquest estil. Per la resta hi ha cinc anys per millorar-ho. O és que no mireu Eurovisió?
Per això he quedat astorat, corprès, esgarrifat i fins i tot esmaperdut per les declaracions sobre els fets succeïts durant les votacions: traïció, dany col·lateral, la política per sobre de la realitat, molts interessos pel mig, hi ha tres països que no volen repartir res amb ningú. Tot això em sona molt però aquí dins del meu país. Se’n diu: O ets dels nostres o estàs contra nosaltres. Us sona? Els grups de poder funcionen així, aquí, a l’Àfrica i a la Xina! Això de fer l’andorrà ja no funciona i ser neutral (que demanàveu a la votació), per desgràcia no existeix. Els polítics us ho heu carregat i ara voleu que us apliquin unes normes justes que vosaltres no respecteu en el vostre dia a dia.
Som irrellevants al món. Perquè només ens hem dedicat a fer l’andorrà, a pensar en els diners fins que ens han ficat entre l’espasa i la paret. I llavors correm-hi tots... fins a la pròxima! I, cada cop que ens han amenaçat, a acotar el cap dient que som petits i que no podem fer res. Així Macron, Rajoy, bisbes i d’altres ens han anat capant. Només som notícia per insultar-nos, per acusar-nos de paradís fiscal o per algun personatge estrafolari que ens deixa a l’altura de la sola de la sabata.
Hem renunciat sempre a promocionar-nos com a Estat arreu del món. A explicar, fent servir tots els mitjans i xarxes de comunicació, que som l’únic Estat amb el català com a idioma oficial. Que no som un paradís fiscal ni un refugi de delinqüents i que tenim problemes d’habitatge, de personal laboral en alguns àmbits, que també s’han fet protestes al carrer. De la seguretat jurídica millor que no en parlem. Però, per contra, tenim una seguretat interior gairebé total, una sanitat molt valorada, una restauració, hostaleria i comerç per a tots els gustos, muntanyes amb pistes d’esquí, senderisme, etc., esportistes competint arreu d’Europa i cultura amb escriptors, teatre, cinema, música, dansa i circ a un nivell que no enveja el d’altres països europeus. I molts altres aspectes que no tinc espai per esmentar.
A partir de la Constitució del 1993 teníem l’obligació de fer un pas endavant, de mirar-nos el melic com a país, però d’ensenyar-nos al món com a raresa específica i atractiva a escala europea, com a mínim. La llàstima és que, majoritàriament, els qui ens van liderar van pensar més en els seus negocis que en el país.
Mai ens va importar assimilar els nouvinguts a la nostra societat, ni amb l’idioma, ni amb els costums, ni amb res, perquè l’únic símbol d’identitat d’Andorra era el passaport. Per això, per ser andorrà no importaven els sentiments, importava un passaport. I, francament, després de vint anys de viure en un país se te’n refot que et regalin un passaport si ja ets una persona adulta, quan hi ha andorrans que no volen parlar el català i són nascuts aquí.
No plorem tant per perdre el gran negoci del Mundial d’esquí i comencem a buscar sistemes d’integració de tota la població. Que se sentin andorrans. Que els projectes no siguin coses de les elits, sinó del poble. Que parlar català no sigui una nosa, sinó un plaer. Que tinguin uns símbols (i no em parleu de la Mare de Déu o de l’Himne) senzills, comercials, que ens puguin identificar a tots.
I, per acabar, ambaixadors, membres del Govern, feu cultura del país en l’àmbit internacional. Que se’ns conegui, sense embuts, sense mentides. I la gent continuarà venint perquè som un país especial. I a qui no li agradi, marxarà com ho fa ara.
Au, Bondia tingueu!