Em vaig donar de baixa de Netflix el dia que el meu amic Arcadi em va descobrir l’existència de Filmin. Allò era una mina: pel·lis i més pel·lis dels 70, dels 80 i dels 90, i de tant en tant fins i tot alguna sèrie vintage. Ja saben vostès que a partir d’una certa edat tendim a deixar d’interessar-nos per les noves bandes i estils i amb comptadíssimes excepcions ens resignem a escoltar una i altra vegada la música que deglutíem als 15, als 20 i potser als 30. Amb el cine passa una cosa similar: cada vegada costa més invertir una hora i mitja en la pura ruleta russa que són les pel·lícules actuals. Només els diré que he intentat veure tres vegades, tres, Gladiator II, i que totes tres m’he quedat al final de l’assalt a Cirte. No n’hi haurà una quarta. Pel·lis adultes com Hasta el fin del mundo i Hors saison són una raresa absoluta, un miracle. Així que Filmin, on vas sobre segur. L’altre dia m’hi vaig topar amb la magdalena proustiana d’aquest començament d’any: Luz de luna! Veure un Bruce Willis i una Cybill Shepherd joveníssims -m’ho semblen ara que els passo llargament en edat, a l’època, que en tenia 16 o 17, em semblaven dinosaures- i escoltar la sensacional melodia inicial d’Al Jarreau -va venir a Escaldes, això ho he sabut després!- va ser com viatjar a un temps que tot semblava, ai, possible. Vaig anar encadenant sèries d’aquells anys que només el record pot convertir, fal·laç, en una alegre papallona: Los chicos de la montaña de fuego, Cuentos del mono de oro, Los hombres de Harrelson, Benedetta i companyia, Hill Street Blues, Spencer, Magnum i, en fi, molt més cap aquí, Ally McBeal, una de les últimes que devia seguir amb genuí desfici. El ala oeste, A dos metros bajo tierra, Hermanos de sangre i House of Cards estaven bé, sí, però ja eren una altra cosa. Havíem perdut la innocència. Facin la prova. Busquin Luz de luna, tanquin els ulls i en parlem: “Some walk by night, some fly by day, nothing could change you, set and sure of the way...”
