La primavera del 2020, l’actor Ferran Castells (l’hem vist i sentit en papers diversos al cinema, la televisió i el teatre) aprofità el temps suspès de la reclusió col·lectiva per a crear a Andorra una sèrie especial de càpsules de vídeo dedicada a poetes andorrans. S’ha d’anar –gairebé tots els camins duen a YouTube– a Poemes per un confinament, unitat integrada a #andorrasantjordiacasa, en paral·lel a d’altres capítols d’un total que supera la seixantena. Hi podem escoltar per mitjà de l’intèrpret, per exemple, Maria Mercè Marçal recitant sota la pluja, Marià Villangómez cantant a dins d’una banyera, Gloria Fuertes repassant prohibicions a la caixa d’un ascensor, Jaime Gil de Biedma plorant rere núvols de tardor i William Shakespeare parlant a través d’un mòbil.
La tècnica de dicció impecable se suma al talent interpretatiu, la preparació exhaustiva de les escenes domèstiques i l’edició amb efectes visuals summament suggestius. El rapsode es transfigura i declama tretze composicions andorranes. Ester Fenoll es proposa dedicar nits a pintar el món amb colors nous; Joan Reguant descriu una rosella moguda igual que una onada; Robert Pastor redueix coses a la quinta essència d’elements simples; Josep Dallerès atresora esperança al pas dels dies; Àlvar Valls anomena estrella i lluna i planeta l’amant que el qualifica de sol; Marta Grau es vol embriagar del seu tu poètic; Francesc Xavier Canalda desa la pena a la peresa de la tarda; Manel Gibert entra a l’aparcament dels somnis; Teresa Colom observa un venedor de roses agòniques; Arnau Orobitg alça la veu silent que emmudeix en comptes de dir; Montserrat Marfany rep un petó al front de l’àngel que li vetlla el son; Josefina Obiols defineix els àmbits de la tristesa que neix flor i s’apaga astre, i Esteve Albert es posa a la pell de les formigues tragineres.
Són versos que inviten, diu un dels alter ego clònics de Ferran Castells al divertit making off quan li agafa la vena transcendental, a aturar-se i pensar, sobretot sentir. Les recreacions són delícies estètiques i conceptuals d’on brollen sentiments, “llocs emocionals oblidats”, reflexions que l’artista expressa amb naturalitat en una intimitat quotidiana, dolces, agres, dures, sensuals, delicades i alhora punyents. Les ofereix com a presents preciosos i fa que esdevinguin objectes més propers i accessibles del que se sol prejutjar del producte líric. Encara que tingui una quantitat modesta de visualitzacions, o precisament pel valor del caràcter immensament minoritari, el felicito per la feina de gran qualitat i li agraeixo els esforços i el gest. Si accediu a l’espectacle, que pot convertir la freda pantalla en càlid escenari de complicitat intel·lectual i sensible, teniu garantides estones agradables i enriquidores.