Hi ha moltes maneres de preparar un viatge. Una d’elles és ser metòdic i a l’avançada estudiar totes les possibilitats, amb totes les variables i derivades, amb alternatives i solucions trobades abans que sorgeixi el problema, posant la bena abans de la ferida. També es pot optar per una preparació del tipus viatge organitzat, si avui és dimarts, això és Bèlgica, amb un organigrama detalladíssim de totes les activitats que cal fer matí i tarda, els moments de descans i els set minuts i mig per fer un cafè a mitja tarda, havent llegit totes les guies i après totes les anècdotes. Moltes vegades he optat per aquestes opcions, provocant l’estrès propi i el dels que m’acompanyen. 

Una altra manera de viatjar és no esperar res més que el que vagi venint, anar improvisant sobre la marxa i aprenent sobre el terreny. És probable que et perdis algunes coses, però les que aprens no les oblides.
 Els darrers dies d’agost hem fet el viatge que la meva família em va regalar pel meu cinquantè aniversari. Aquest final de curs ha estat molt carregat de feina, inclús el mes d’agost, en què habitualment em poso en mode “ni brot” per carregar piles. Aquesta vegada, un cop ja teníem els bitllets d’avió, els horaris clars i algunes entrades anticipades d’obligada adquisició per la zona a la qual teníem pensat anar, em vaig despreocupar d’estudiar els fets i gents de Sorrento. 

Un cop arribats a aquesta petita ciutat de la regió de Campània, vam començar a vagarejar pels carrers deixant que l’atzar ens dugués pels carrerons, buscant les fotos més boniques que poguéssim trobar i posant com autèntics turistes.  

En un preciós mirador de la Via Luigi de Maio, que és l’espectacular carrer que porta de dalt dels cingles on s’assenta el poble fins al port de Marina Piccola, víctima d’un gran nombre de fotos que a Instagram duen l’etiqueta #Sorrento, vam fer-nos una instantània recolzats en una barana amb la silueta del Vesuvi, imponent, al fons.

Una estona més tard, buscant un restaurant per sopar, vam baixar a la zona del port. Des de la porta del Ristorante la Scogliera vam rebre el reclam d’un caçaturistes. No ens atrau gaire entrar al primer restaurant que veiem, i fent un tomb pels locals del port decidim que finalment la Scogliera és el que més ens agrada. 

Mengem superbé; la combinació de peixet i musclos a la vora del mar acostuma a funcionar. De cop m’adono que hi ha tot de memorabilia del músic italià Lucio Dalla i li demano a l’amo, que estava a la porta cobrant, si el Dalla era de Sorrento. Em contesta que no, que si el restaurant està dedicat a aquest music és perquè és on va escriure el seu gran èxit Caruso i que havia estat ell mateix, Angelo Leonelli, qui li havia explicat la història dels darrers dies del tenor italià, allotjat en un hotel de Sorrento abans de morir l’agost del 1921. un viatge preparat a fons aquesta informació m’hauria passat inadvertida, ja que Dalla no és tendència, però per mi s’ha convertit en el leitmotiv d’aquest viatge.