Aquest desembre finalitzava la negociació del nou sistema d’acords entre la UE i Suïssa. En aparença, una negociació curta, a penes nou mesos, i ben resolta. La realitat és, però, més complexa.
L’aproximació de Suïssa a la Unió Europea (UE) ha conegut èxits, però també enfrontaments i pauses. Si fem memòria, el 1972 es va signar un acord que establia una zona de lliure canvi; el 1992, via referèndum, es va rebutjar entrar a l’Espai Econòmic Europeu, una iniciativa que  havia promogut la Confederació. El 1997, a través d'un referèndum, es va rebutjar una proposta d’adhesió a les Comunitats. 
En paral·lel, durant dècades, Suïssa i la UE han anat construint un model bilateral propi basat en una pluralitat d’acords. Una relació estructurada entorn a vint acords principals i convenis sectorials, fins a arribar a un entrellat de més de 100 pactes. Avui, i des del desembre, el sistema és molt més simplificat. 
Aquesta aproximació ha donat lloc al que es coneix com a model suís, molt ben adaptat als interessos bilaterals i que durant anys ha donat bons rendiments al país alpí. Un model que la Comissió ha remarcat que s’accepta només per la preexistència dels acords sectorials i per la importància de Suïssa com a soci comercial de la UE, el tercer darrere dels EUA i la Xina. Certament aquest model ha despertat l'interès d’altres països que volien reforçar una relació bilateral de proximitat però sense plantejar l’adhesió. Entre ells, Andorra.
En els anys anteriors a l’inici de les negociacions de l’Acord d’associació, la diplomàcia andorrana va explorar aquesta via. La proposta no va prosperar per la negativa rotunda de la Comissió a estendre un esquema de gestió tan complex i conflictiu i perquè Andorra va considerar que les dificultats administratives d’aquest sistema també serien inassolibles pels recursos administratius limitats del Principat
Per tant, Andorra no negocia un Acord d’associació perquè se li nega la via suïssa, sinó per considerar-lo el millor marc per reforçar la relació. Sobretot quan, com a resultat d’una gestió de l’aleshores ministre d’Exteriors, Juli Minoves, es va aconseguir afegir una declaració al Tractat de Lisboa que establia que per a nous acords d’associació es tindria en compte la situació particular dels països de reduïda dimensió territorial. 
Tornem, però, al model suís. Certament la pluralitat d’acords permet una aproximació sectorial, però queda tot sotmès a una clàusula guillotina: si s’incompleix un acord, les parts queden legitimades per no aplicar la resta, i per tant tot el marc de relacions es pot esfondrar. 
El model suís va entrar en crisi arran del referèndum del 2014, quan es va aprovar una iniciativa que restringia la llibertat de circulació de persones i afectava els acords bilaterals amb la UE. La reacció de la UE de suspendre l’aplicació dels acords bilaterals i impedir-ne en la pràctica l'accés al mercat interior, on el país alpí dirigeix més del 50% de les seves exportacions, va conduir el govern suís a aplicar amb matisos les restriccions aprovades en el referèndum als treballadors de la UE.
A més es van reforçar les exigències de la UE respecte de la fiscalitat i el secret bancari. El 2015 es va signar un acord d’intercanvi automàtic d’informació, aplicat plenament a partir del 2018. El poderós sistema financer helvètic va perdre algunes de les seves pedres angulars.
La conseqüència, però, més immediata va ser suspendre la participació del país en dos dels programes més importants de la UE: Horizon i Erasmus. Això va excloure institucions científiques, investigadors, universitats, pimes i start-ups, amb un perjudici immediat i significatiu en un àmbit en el qual Suïssa tenia una presència destacada.