Abril de l’any del senyor de 2019. La sonda Beresheet (terme hebreu que significa, més o menys, “en el començament”) és enviada a la Lluna en una missió conjunta d’SpaceIL i Indústries Aeroespacials d’Israel. S’esconyen les càmeres de seguiment que permeten dirigir-la i orientar els motors, i s’estampa contra la superfície lunar. La nau, és clar, ha estat rebatejada  Bareshit, de l’anglès –en traducció lliure, “pura merda de sonda punxada a un pal”.
El projecte, amb un cost de 100 milions de dòlars, havia de ser el primer finançat amb capital privat en aterrar al satèl·lit terraqüi d’una peça, però com dèiem, els problemes tècnics van provocar que fallés la maniobra de desacceleració: a 150 quilòmetres de distància de l’allunatge el trasto anava cagant llets a 500 per hora. L’artilugi va fúmer-se una nata descomunal, i va escopir bocins del fusellatge a centenars de metres del punt de col·lisió –el correlat espacial de les aproximacions errades, per part meva, alguna jornada infausta a la nit lleidatana. La qüestió és que Bareshit, a més de molta altra púrria, transportava un carregament de milers de tardígrads per comprovar-ne l’adaptació al medi. Aquests éssers, que fan un mil·límetre de llargada, passen per ser un dels més resistents a condicions adverses. Viuen de tres a trenta mesos, i encara que la majoria habita en medis aquàtics –és on millor es mouen i es reprodueixen–, se’n troben arreu. Els espècimens adults són capaços d’aguantar temperatures que van dels -272º als 150ºC, i radiacions gamma d’una intensitat entre 100 i 400 Gray –tingueu en compte que 10G ja resulten mortals, per als humans, i que un valor de 40 a 50 esterilitza allò que toca. N’hi ha que poden arribar, si venen mal dades, a perdre fins a un 95% de líquid corporal per interrompre el seu metabolisme, la qual cosa els ajuda a subsistir, juntament amb la síntesi de sucre –a partir de proteïnes– ,que els serveix com a anticongelant. Són, ras i curs, l’equivalent nanomètric de l’Alfonso, un del meu poble que de jove s’havia fotut mil merdes i tanmateix (o potser per això?) el paio era a prova de bomba. 
No hi ha certesa a propòsit de si els nostres robustos amics van sobreviure a l’impacte, i en cas que ho fessin tothom es demana quins efectes pot tenir la seva presència en l’ecosistema lunar. Interactuaran amb altres microorganismes? Devoraran la flora? Faran intercanvi de fluïts amb les aborígens? En cas afirmatiu, quines serien les conseqüències ètiques i pràctiques? Ja m’he adreçat als fabricants de l’andròmina per calmar-los: amb els tardígrads no sé per on sortirà –molt pitjor els hauria anat si l’haguessin tripulat l’Alfonso i companyia. Verge santíssima.