No fa gaires anys que quan arribava la Setmana Santa, el món s’aturava, en el sentit més ampli de la paraula. El cor feia silenci, la casa i els pobles també. La vida es tornava discreta, reverend, amagada com l’hivern que espera la primavera. Després de quaranta dies (alguns de dejuni), de pregària i recolliment, tot el poble entrava en una mena de misteri que es palpava a les esglésies, a les cases, les tavernes i fins i tot als carrers.

Durant la Quaresma, els diumenges no es ballava. Les cartes dormien al calaix i la carn (els divendres), era només un record. Només els nens, els més vells, malalts o aquells amb una butlla que compraven al Bisbat, podien menjar-ne, i sovint era el mateix Comú qui les comprava per a tothom, per mirar d’alleujar una mica aquelles penúries. Així era aquella Andorra dels nostres padrins. I arreu era igual.

La Setmana Santa començava amb el Diumenge de Rams: llorer beneït a l’església, palmes i branques que eren penjades a les portes i balcons, perquè ni el dimoni ni la pedra hi entressin. Les mestresses en guardaven fulles en llocs secrets: per cuinar si algú queia malalt, o per cremar-les quan la tempesta venia amb males intencions. El fum d’aquest llorer beneït espantava bruixes i dimonis.

El Dijous Sant, al vespre, tothom anava a l’església per celebrar la institució de l’Eucaristia, el Sant Sopar. Una vegada acabada la missa, restava l’altar despullat, les imatges tapades i el Sagrari buit, ja que al matí s’havia muntat el Monument. La foscor només era trencada per les espelmes del mateix Monument, on algú sempre vetllava durant tota la nit. Les campanes guardaven silenci, en senyal de dol per la mort de Crist. El seu silenci era tan profund que, l’endemà Divendres Sant, la canalla agafava matraques i carraus per tal de cridar la gent als oficis: “Homes i dones als aufisis!” Ho repetien tres vegades, començant pel racó més llunyà del poble i acabant a la porta de l’església. També relacionat amb les campanes, hi havia qui feia el “dejuni de les campanes”, és a dir, des de l’últim toc del Dijous Sant fins al primer del Dissabte de Glòria, només aigua i pregària. Res més. I normalment era reservat per a aquells que havien demanat un gran favor a la Divinitat.

Divendres Sant, al matí, es feia el Via Crucis. Si feia bo, al carrer, amb la Dolorosa de dol rigorós acompanyant el seu Fill al Calvari. Alguns padrins encara recordaven els “armats”, aquells soldats romans que obrien la processó. Al final, Rosari i les Cobles dels Dolors, que feien plorar més d'un. A la tarda, el moment més esperat per al jovent: l’ofici de Tenebres. Catorze salms, catorze espelmes apagant-se una a una fins al salm final, conegut com el del Miserere, tota l’església retronava. S’hi picava amb peus, mans i carraus, com si el món mateix es revoltés. Era la manera de “matar els jueus”, com es deia popularment, en venjança per la mort de Jesús. Una tradició que s’acabà als anys 60.

Dissabte, la Vetlla Pasqual: el foc nou, l’aigua beneïda i les campanes que, segons es deia, tornaven de Roma carregades de llaminadures. A casa, les espelmes del Monument es guardaven com tresors. Només es tornaven a encendre si hi havia un malalt o calia demanar un favor a la Mare de Déu.

El diumenge es cantaven caramelles, les cistelles baixaven plenes d’ous i pessetes, i el jovent festejava amb alegria. Es jugava als ous, i qui deia primer “Pasqua florida, Pasqua arribada…” guanyava. 

Fins i tot el mossèn sortia de casa en casa, beneint llindes, bèsties i persones amb sal grossa i aigua clara, era el “Salpàs”. A canvi, una copa de moscatell, un ou i un tros de coca amb ou al mig.

Ah, i no s’escombrava fins al dia de Pasqua! Era temps sagrat, ni llits fets ni olles al foc. Si les puces no marxaven soles, el diumenge, després de missa, s’aspergia la casa amb aigua beneïda tot dient:
“Xinxe, xinxe, surt del forat, que Nostre Senyor ha ressuscitat!”

Amb la Pasqua començava un altre temps litúrgic. Però aquells dies, aquells tres dies sants, eren un món a part. Un món fet de fe, de respecte, de misteri i d’aquella dolça esperança que tot reneix. Fins i tot el silenci.