Avui us vull comentar tres locucions llatines, interrelacionades, el significat de les quals ens convida a reflexionar: tempus fugit, carpe diem i memento mori. Aquestes expressions ens parlen de la fugacitat del temps, la necessitat de viure el present i la finitud de la vida. Ens fan adonar que hem d’aprofitar el temps de la nostra vida abans que sigui massa tard.
En primer lloc, tempus fugit és una locució del poeta Virgili que pot traduir-se com “el temps vola”. Fa referència a la fugacitat del temps. Ens recorda que el temps passa de pressa, rabent i veloç i que estem en aquesta vida de pas, com a simples viatgers cap a la nostra pàtria celestial, el nostre veritable estatge.
També ens indica la necessitat d’aprofitar el temps i no malbaratar-lo en coses intranscendents que no ens aporten res. Tenim una vida, només una, i cal viure-la amb propòsit, amb sentit. Viure una vida plena amb Jesús. El temps passa inexorablement, i amb ell tot pereix: les coses materials, la fama, el poder i la glòria. Al final, l’única cosa eterna que perdura és l’amor, les bones obres que hàgim fet i la nostra ànima immortal. “El temps transcorregut a glorificar a Déu i a cuidar la salut de l’ànima, no serà mai temps perdut”. (Sant Pius de Pietrelcina).
La següent locució, carpe diem, és atribuïda al poeta Horaci, “aprofita el dia d’avui”, i commina a viure el present i no preocupar-se per un futur que és incert. “No deixis que el futur et molesti. Et trobaràs amb ell, si has de fer-ho, amb les mateixes armes racionals amb les quals estàs armat per a lluitar contra el present” (Marc Aureli).
Finalment, memento mori és una locució que es tradueix com “recorda que moriràs”. El seu origen és incert, però sembla que va ser utilitzada en l’Antiga Roma per recordar-li a un general romà que no havia d’ufanar-se en les victòries. Ens parla de la finitud de la vida. Es va usar àmpliament en l’edat mitjana com un recordatori de la fugacitat de la vida en estàtues, obres d’art i objectes. “Els teus dies estan comptats. Fes-los servir per obrir les finestres de la teva ànima i que hi entri el sol. Si no ho fas, el sol es pondrà en horitzó i tu amb ell” (Marc Aureli).
És per això que vull, Senyor, viure la meva vida segons els teus designis, sense seguir modes passatgeres, ni buscant la fama efímera, un pur miratge de la realitat.
Vull parlar de Tu, necessito parlar de Tu, del teu amor infinit, com sento que ho he de fer, sense importar-me les crítiques i el que molts puguin pensar.
Vull aprofitar el moment. Saber gaudir de cada instant. Vull agrair-te tot el que em dones cada dia, especialment el teu amor.
Vull dir cada dia, t’estimo. No deixar mai de perdre l’oportunitat de dir t’estimo, especialment a la meva família, i saber demanar perdó quan ofenc algú.
Vull, Senyor, no preocupar-me tant per les coses, ni planificar tant el futur, per la necessitat de tenir-ho tot controlat. Vull posar el meu avenir a les teves mans, sabent que la teva divina Providència cuida tota la humanitat i la protegeix.
Vull tenir la consciència tranquil·la, sabent cada nit que he intentat actuar rectament i que he procurat no fer mal a ningú.
Vull viure una vida plena, una vida guiada pels teus designis i per la teva inspiració, sabent que he intentat donar amor a les persones que poses al meu camí.
Vull, especialment, que la meva vida serveixi per a alguna cosa. Que els meus dies siguin útils. Que quan vinguis a buscar-me no em trobis amb les mans buides. Vull estar preparada, encara que espero i desitjo viure molts anys. “Viu com si anessis a morir demà. Aprèn com si anessis a viure sempre.” (Mahatma Gandhi).
