Aquella noia es deia M., m’agradava molt, però jo no en sabia més, tenia disset anys. Per a aquell divendres de juliol del  1965 havia preparat un pla perfecte per sortir amb ella; és clar que aleshores ni sabia el que era un pla, ni tenia un objectiu clar de quina relació volia amb la xicota, ni sabia que els objectius parcials de tota planificació havien de ser assolibles, compatibles i ordenats, amb un calendari prudent de tasques, l'avui conegut despacito.

Comptava per a aquesta delicada i complicada comesa amb l’assessorament d’X, un expert en temes d’amor que tenia l’halo de ser un entès. Corria la veu que havia llegit el catecisme llibertí del Marquis de Sade: La philosophie dans le boudoir, comprat en un viatge que va fer amb els Coros y danzas de España, a París. Per a mi, exalumne de col·legis de frares, era un currículum suficient que garantia l’èxit de la missió.

Amb X, ens trobàvem a un bar del barri d’Argüelles. Les cerveses anaven a càrrec meu per compensar el seus impagables consells. Vam descartar el concert dels Beatles, uns melenuts que feien versions de cançons de Little Richard o Bert Bens; no ens convencien; a més a més, corria la veu que la plaça de las Ventas estaria plena de grisos. Finalment, va decidir (ell) que el que havia de fer era convidar-la a veure un film anglès de suggeridor títol: Una mena d’amor, amb Alan Bates de protagonista masculí, aquell que ballava amb l’Anthony Quinn a l’escena final de Zorba, el grec.  

Evidentment, M. no n’estava al corrent d’aquesta esmerçada planificació. Vaig comprar dues entrades i dijous a la tarda, des d’una cabina, vaig trucar a M., la qual, agraint-me la invitació, va dir que no podia acompanyar-me perquè dilluns tenia l’últim examen del curs i havia quedat a casa d’una amiga per estudiar. Vaig estripar les dues entrades i desconsolat vaig tancar-me a casa tot el cap de setmana.

Dotze o tretze anys després, M., de vacances al Pas de la Casa, va presentar-me el seu marit Jacobo. Un bon tio, vam congeniar ràpidament com els dos enamorats de Clawdia Chauchat a La muntanya màgica. Vam parlar una mica de tot, de l’esquí, de Madrid, d’Andorra i... dels Beatles. Jacobo em va dir que els havia vist en directe a las Ventas amb M. i que van quedar decebuts. Un concert sense pena ni glòria, amb una sono prehistòrica en el qual van cantar una dotzena de cançons i no van ser capaços de fer ni un sòl bis. Els va presentar Torrebruno y els Pekeniques van fer de teloners. Tot molt caspós. Em vaig sincerar amb Jacobo –dos o tres whiskys ajuden molt– i li vaig explicar la meva frustrada maniobra de seducció, la derrota d’Alan Bates enfront del quartet de Liverpool, sense estalviar detalls sobre la pietosa excusa de la seva muller i l’inventat examen. Vam riure molt.

Els consells d’X per compensar la meva ignorància em van costar dues dotzenes de cerveses. Llegeixo que el Govern d’Espot ha contractat “l’assessorament, assistència i direcció tècnica de l’elaboració del Pla per al dret a l’habitatge” per 50.000 euros. A manca d’idees pròpies sobre objectius, prioritats, criteris, recursos, programes i calendari és natural que vulguin elaborar les seves polítiques a cop de talonari, és una evidència que, com diu la cançó de Serrat, no en saben més. Diuen que ha servit de full de ruta per fer la llei òmnibus.

Aquest assessorament em sembla força barat si ha de ser la guia de la llei més transcendental, econòmicament i socialment de la legislatura. Si no és  que el destí de l’assessorament sigui el mateix de les dues entrades de cine per (no) veure Una mena d’amor...