Hi ha vegades que sembla que vivim en mons paral·lels, uns mons que són com aquella teoria dels conjunts que és tant de la meva època i que no paràvem de fer servir a l’escola. Ho dic perquè a voltes aquests mons són com conjunts que convergeixen en algun punt, la intersecció, i interaccionen, però que en la majoria de les ocasions són totalment divergents. Sembla doncs que els que tenen l’encàrrec de governar visquin al seu món i els ciutadans que no governem n’habitem un altre. Això es posa de manifest quan la gent normal i corrent com ara vostè que llegeix, i el Jaumet i servidora, per exemple, ens trobem que l’Administració triga la tira a resoldre una petició, i ho dius, i et criden a l’ordre i expliques que no n’hi ha per a tant i els del teu món llavors aixequen la veu per queixar-se al responsable polític de torn i respondre-li: “En quin món vius?”. Es torna a fer palès quan tenim un company de feina que tot i haver d’anar al neuròleg amb urgència, es troba que els del país no agafen primeres visites i s’ha de desplaçar sí o sí a fora i el maregen amunt i avall perquè no saben ben bé què té. En paral·lel, els de l’altre món et diuen que si falten metges ja es fan les contractacions necessàries o es promou que arribin professionals a treballar per compte propi. Ja no demano que hi hagi intersecció d’idees o de maneres de fer entre governants i governats, però sí un mínim de contacte dels primers amb el dia a dia de la gent perquè si no, anem malament. I deixo per a un altre moment criticar el repetit mantra andorrà, valgui la redundància, que segons què aquí no passa. Doncs sí que passa, tot i que els d’un món ho vulguin tapar i els de l’altre ho pateixin.
