Parlaré en primera persona. Era el 1968, després del Maig francès. Treballava a la gasolinera de l’hotel Rosaleda d’Encamp i, quan baixava amb l’autobús cap a Andorra o quan pujava, em cridava l’atenció una penya alta a l’entrada d’Escaldes que em semblava el cap d’un lleó. No sabia que allò era Engordany i no les Escaldes. No hi vaig donar cap importància. Era una impressió personal o era un caprici de la natura. Al cap de 60 anys, però, quan he publicat molts llibres i articles sobre toponímia, m’he recordat d’aquella figura amb la sospita que havia de ser el desllorigador per resoldre un nom tan enigmàtic com Engordany. El més xocant era que ara aquella penya no la trobava, no endebades el lloc estava ple d’edificis que aleshores no hi eren. Vaig arribar a la conclusió que la penya s’havia enderrocat sola o que més aviat l’havien fet fora per edificar-hi algun xalet, i enrabiat perquè algun potentat s’hauria saltat les normes per la preservació del paisatge. Quan ja no tenia cap esperança de trobar-la, un dia d’aquests tot baixant amb el cotxe en unes dècimes de segon la vaig reconèixer a través del bosc d’edificis. Vaig cercar aparcament a l’instant i quan trec el cap pel pont d’Engordany, era allí com sempre, el cap del lleó penjant damunt el Valira. La recordava marronosa i clara, però ara està molt ennegrida, cosa que potser ja ho era.
Ha estat una sort perquè l’explicació etimològica ja la tenia. Engordany vol dir lleó. Deixant de banda l’article en- o an- que figura en tants i tants topònims andorrans, sense que se n’escapi la capital, Andorra, ens queda l’arrel gor, que voldrà significar lleó, a pesar que no la trobem en cap idioma conegut. Totes les romàniques coincideixen amb el llatí leo i fins i tot el basc lehoia. En la toponímia peninsular hi ha també noms hebreus, que en realitat són ibers, ja que ben mirat es tracta de la mateixa paraula: hebreu/iber, però això ens portaria molt lluny. El cas és que en hebreu lleó és ari i, per tant, tampoc no ens ajuda a resoldre Engordany. L’arrel gor voldrà dir lleó perquè és un mot onomatopeic. El rugit del lleó és gooorrr! Diuen que quan el lleó rugeix a la nit en la sabana és esfereïdor. Se sent a una distància de cinc quilòmetres. Fins i tot en els còmics es representa el rugit del lleó amb aquestes mateixes consonants, gggrrr! També les té el verb rugir, encara que capgirades. Per tant, el lleó en una àrea més o menys extensa d’Europa era gor, independentment que també se’n digués lleó. I encara que gor només s’hagués conservat en el nostre Engordany, no passa el mateix amb el verb rugir, propi del bramul de lleó, que alguna hora, com se sap, també era un animal europeu.
Sens dubte, ens queda la segona arrel, gairebé tots els topònims la tenen: -dany. No cal traduir-la. És molt catalana i vol dir mal, fer mal, damnificar... Serien dos substantius juxtaposats, quan encara no s’havia inventat ni l’article ni la preposició en el nostre llenguatge: En-gor-dany.  Ara bé, el mot dany pot al·ludir a tall, perquè els talls fan mal, i aleshores el dany fora un sinònim de tall o tallat. I també de talla, en el sentit d’escultura. Aquest, després de donar-hi moltes voltes, és el significat que cal donar al lleó andorrà d’Engordany, que és una roca i per tant de pedra, però que sembla que sigui de fusta, per la forma amb què està tallada, sigui natural o artificial. Sobretot destaca el tall de sota la barba del lleó, que semblaria fet per un aizkolari basc. Això, unit a que la roca està formada per unes vinces estretes i recargolades, que semblen els cercles típics de la fusta, va fer que la gent hi veiessin una metàfora d’aquelles talles en fusta que feien aquells llenyaters del bosc amb la seva destral, uns una àguila, d’altres un cavall, d’altres un un os o un altre animal o objecte. Una obra d’art, com encara es continua fent avui dia en els concursos d’aizkolaris bascos. Engordany voldrà dir La Talla del Lleó, per bé que amb la inversió del genitiu propi d’algunes llengües, com l’anglès, el llatí i fins l’hebreu: del lleó la talla, Engordany.
Finalment, dir que només hi ha el cap del lleó, no pas el cos sencer, i aleshores se n’hauria pogut dir a seques el Cap del Lleó, com faríem avui, però van batejar la roca i el topònim amb una metàfora. Ara dona un encís molt especial al vertader nucli d’Engordany  amb el meravellós i antic pont d’Engordany sobre el Valira i una terrassa majestuosa a la vora del riu que invita a fer-hi un berenar o un sopar en aquests dies i sempre, quan el Valira baixa cabalós i ronsejant de valent, que no rugint, com als millors temps.

 

Parlaré en primera persona. Era el 1968, després del Maig francès. Treballava a la gasolinera de l’hotel Rosaleda d’Encamp i, quan baixava amb l’autobús cap a Andorra o quan pujava, em cridava l’atenció una penya alta a l’entrada d’Escaldes que em semblava el cap d’un lleó. No sabia que allò era Engordany i no les Escaldes. No hi vaig donar cap importància. Era una impressió personal o era un caprici de la natura. Al cap de 60 anys, però, quan he publicat molts llibres i articles sobre toponímia, m’he recordat d’aquella figura amb la sospita que havia de ser el desllorigador per resoldre un nom tan enigmàtic com Engordany. El més xocant era que ara aquella penya no la trobava, no endebades el lloc estava ple d’edificis que aleshores no hi eren. Vaig arribar a la conclusió que la penya s’havia enderrocat sola o que més aviat l’havien fet fora per edificar-hi algun xalet, i enrabiat perquè algun potentat s’hauria saltat les normes per la preservació del paisatge. Quan ja no tenia cap esperança de trobar-la, un dia d’aquests tot baixant amb el cotxe en unes dècimes de segon la vaig reconèixer a través del bosc d’edificis. Vaig cercar aparcament a l’instant i quan trec el cap pel pont d’Engordany, era allí com sempre, el cap del lleó penjant damunt el Valira. La recordava marronosa i clara, però ara està molt ennegrida, cosa que potser ja ho era.
Ha estat una sort perquè l’explicació etimològica ja la tenia. Engordany vol dir lleó. Deixant de banda l’article en- o an- que figura en tants i tants topònims andorrans, sense que se n’escapi la capital, Andorra, ens queda l’arrel gor, que voldrà significar lleó, a pesar que no la trobem en cap idioma conegut. Totes les romàniques coincideixen amb el llatí leo i fins i tot el basc lehoia. En la toponímia peninsular hi ha també noms hebreus, que en realitat són ibers, ja que ben mirat es tracta de la mateixa paraula: hebreu/iber, però això ens portaria molt lluny. El cas és que en hebreu lleó és ari i, per tant, tampoc no ens ajuda a resoldre Engordany. L’arrel gor voldrà dir lleó perquè és un mot onomatopeic. El rugit del lleó és gooorrr! Diuen que quan el lleó rugeix a la nit en la sabana és esfereïdor. Se sent a una distància de cinc quilòmetres. Fins i tot en els còmics es representa el rugit del lleó amb aquestes mateixes consonants, gggrrr! També les té el verb rugir, encara que capgirades. Per tant, el lleó en una àrea més o menys extensa d’Europa era gor, independentment que també se’n digués lleó. I encara que gor només s’hagués conservat en el nostre Engordany, no passa el mateix amb el verb rugir, propi del bramul de lleó, que alguna hora, com se sap, també era un animal europeu.
Sens dubte, ens queda la segona arrel, gairebé tots els topònims la tenen: -dany. No cal traduir-la. És molt catalana i vol dir mal, fer mal, damnificar... Serien dos substantius juxtaposats, quan encara no s’havia inventat ni l’article ni la preposició en el nostre llenguatge: En-gor-dany.  Ara bé, el mot dany pot al·ludir a tall, perquè els talls fan mal, i aleshores el dany fora un sinònim de tall o tallat. I també de talla, en el sentit d’escultura. Aquest, després de donar-hi moltes voltes, és el significat que cal donar al lleó andorrà d’Engordany, que és una roca i per tant de pedra, però que sembla que sigui de fusta, per la forma amb què està tallada, sigui natural o artificial. Sobretot destaca el tall de sota la barba del lleó, que semblaria fet per un aizkolari basc. Això, unit a que la roca està formada per unes vinces estretes i recargolades, que semblen els cercles típics de la fusta, va fer que la gent hi veiessin una metàfora d’aquelles talles en fusta que feien aquells llenyaters del bosc amb la seva destral, uns una àguila, d’altres un cavall, d’altres un un os o un altre animal o objecte. Una obra d’art, com encara es continua fent avui dia en els concursos d’aizkolaris bascos. Engordany voldrà dir La Talla del Lleó, per bé que amb la inversió del genitiu propi d’algunes llengües, com l’anglès, el llatí i fins l’hebreu: del lleó la talla, Engordany.
Finalment, dir que només hi ha el cap del lleó, no pas el cos sencer, i aleshores se n’hauria pogut dir a seques el Cap del Lleó, com faríem avui, però van batejar la roca i el topònim amb una metàfora. Ara dona un encís molt especial al vertader nucli d’Engordany  amb el meravellós i antic pont d’Engordany sobre el Valira i una terrassa majestuosa a la vora del riu que invita a fer-hi un berenar o un sopar en aquests dies i sempre, quan el Valira baixa cabalós i ronsejant de valent, que no rugint, com als millors temps.