Soldeu és un dels pobles més importants d’Andorra, si no el que més, després de les set parròquies. Pertany a Canillo i s’alça a una gran altitud, 1.826 m, força més que Font Romeu, Gósol o cap altre poble del Pirineu. Ara bé, el seu tret toponímic no li ve d’aquesta gesta, no és fàcil viure a aquestes altituds tan fredes a l’hivern, sinó del camí o la ruta que hi mena. L’any 1930 una carretera arribava des de França fins a Soldeu, on hi havia una estació telegràfica. És estrany que la carretera es deturés a aquest indret. La raó podria ser que a partir d’aquí ja no es podia continuar construint la carretera tot seguint la riba del riu Valira, degut a l’accidentada orografia. Per a recobrar la riba del Valira calia fer una gran giragonsa, anant a cercar el torrent d’Incles i tornant a baixar fins a l’aiguabarreig dels dos cursos fluvials, com aquell que diu, poc més avall del punt de partença. És veritat que antigament això no era així, ja que el Camí Vell de Soldeu salvava la distància directament, sense fer la volta, però cal pensar que tostemps aquí hi havia un tram del camí dificultós, si es volia seguir el curs del Valira. Era millor pujar pel riu Incles i retrobar el curs del riu de la vall poc més amunt, particularment si es tractava del pas d’una munió de gent, de cavalls, ramats, etc. No oblidem que, segons els meus dos llibres Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1994) i Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (2019), el general Anníbal va travessar els Pirineus justament per Andorra i pel Pas de la Casa i, per consegüent, per Soldeu amb quaranta elefants i 90.000 soldats entre infanteria i cavalleria.

Modernament la carretera en passar per Soldeu realitza una gran giragonsa, tot girant cap al nord i després cap al sud, per tal de salvar l’antic obstacle d’aquesta ruta pirinenca i andorrana. Aquest és el tret toponímic més palès que afecta aquest indret anomenat per això mateix Soldeu. Aquest topònim és o seria, més modestament parlant, un derivat clar de soldar, unir dos extrems solts, realitzant la unió o soldadura dels dos camins, el que baixava de França i el que pujava d’Andorra la Vella, els quals no podien seguir endavant per culpa d’un terreny massa agrest. Soldeu seria un substantiu per indicar aquest tipus d’operació, fer un soldeu. I ara ve el més intrigant. És possible que aquest nom fos una metàfora mèdica i no pas un terme d’enginyeria de ponts, camins i canals. La gent li van donar aquest nom a l’indret per la semblança que hi van veure amb una operació mèdica que ja seria d’ús corrent en els temps remots en què es va posar aquest nom a l’indret de Soldeu. Allò semblava la unió d’una artèria obstruïda mitjançant un empelt, donant la volta. El Camí Vell de Soldeu era com una artèria obstruïda i calia salvar-la fent una marrada. També podem considerar que el curs del riu Valira era insalvable en aquell petit tram. Solució: donar la volta. I això justament era el que farien ja llavors alguns metges cirurgians amb les artèries del cos quan es taponaven. Passats els segles o els mil·lennis, aquesta tècnica quirúrgica hauria caigut en l’oblit en temps de decadència general fins que, oh sorpresa, es tornaria a inventar i a practicar a la segona meitat del segle XX de mans del cirurgià argentí René Favaloro (1923-2000), a qui s’atribueix la invenció del by-pass, que consisteix a salvar, sense tallar-lo, el tram obstruït de l’aorta i unir els extrems amb un empelt tret de l’artèria safena o d’alguna altra del cos. Va salvar moltes vides i el seu invent figura entre els 400 més importants de la història. Així, doncs, Soldeu voldrà dir bypass en versió moderna.