Seria una de les persones més felices del món si el Pirineu fos objecte de la projecció mediàtica que es mereix. Ho sé, en la majoria de mitjans catalans ja acostuma ser un miracle focalitzar la informació més enllà de Collserola. La Panadella és l’altra gran frontera, mental i classista. Si el cuc informatiu la traspassa, serà per temes que vistos des de la gran àrea compresa vora la Ciutat Comtal, podríem titllar de costumistes, folklòrics i, perquè no dir-ho, presentats amb un paternalisme que sovint és insultant.
Si després de veure i escoltar algun detectiu privat pontificant des d’un plató de Barcelona la realitat andorrana; intel·lectuals de cafeteria titllant els pagesos del Segrià com una mena d’esclavistes de nova generació; o, per citar un altre exemple, senyores de la Catalunya central recriminant als guies culturals d’Andorra la seva parla occidental, pensàvem que ja ho havíem vist tot. Doncs no.
Ara resulta que els pirinencs, per fi, ja som el centre de totes les tertúlies d’aquella Catalunya que en el millor dels casos acostumava a ignorar-nos. Ja hem pujat de nivell. De ser aquells personatges tan fers, que ni se’ls demana opinió en totes aquelles decisions transcendentals per als seus territoris, sovint preses des dels despatxos urbanites de Barcelona, hem passat a ser protagonistes d’un true crime de màxima audiència.
Ara sí que hem tocat el cel! D’una caterva de salvatges que vivim en un entorn idíl·lic, ara som una mena de conglomerat social plagat d’assassins, contrabandistes perillosos i, immobiliaris andorrans sense escrúpols. També hi apareixen acusats urgellencs exculpats per falta de proves o grups neorurals instal·lats a recer de bordes mig enrunades. Tor ha esdevingut un símbol, un plantejament farcit pel bon ull pecuniari d’una productora audiovisual, plena d’aquells clixés que tant agraden a la Catalunya urbanita. Ho lamento.
El Pirineu no és això. Aquesta sèrie que relata els fets ocorreguts a Tor en les darreres dècades, no fa un retrat fidedigne ni de la societat pirinenca, ni del tarannà dels pobles de la serralada, més enllà de les arbitràries fronteres que l’escapcen.
Tor forma part d’aquell triangle màgic, format també amb els pobles de Pal i Os de Civís, que han atresorat un dels llegats més interessants del Pirineu. D’entrada, tot i ser un poble del Pallars Sobirà situat en un dels brancals de la Vallferrera, ha estat vinculat des dels orígens amb els nostres senyors de Caboet, que després van heretar els Castellbò i els comtes de Foix, també senyors d’Andorra. A part de tenir un paisatge fantàstic, conserva enrunat el castell que li dona el nom amb la seva torre de defensa rodona, les esglésies romàniques del poble i del castell, i com a darrera curiositat, la capella de Sant Ambròs, que molts autors la daten en període preromànic, amb la peculiaritat afegida de ser l’església antiga més alta del Pirineu, a 1960 metres d’altitud. 
No hi trobareu grans documentals que parlin del llegat arqueològic, arquitectònic, etnogràfic i històric de Tor. Tampoc de Sant Joan de l’Erm, encara en perpètua runa, Ars, Castellbò o Os, aquests dos amb l’únic avantatge de gaudir de serveis oferts des de la iniciativa privada. Els diners de les institucions arriben poc, tard i malament a molts racons del Pirineu. Com a mal menor, tan de bo aquest serial de crim i dolor serveixi per focalitzar l’interès pressupostari a la regió, però permeteu-me que sigui molt pessimista. 
L’única solució de futur que veig, seria aglutinar el màxim de pobles pirinencs en el marc d’una regió interestatal amb epicentre a Andorra. Pallaresos i andorrans, tot i ser més que veïns, hem acostumat a mirar en direccions diferents. Passa també amb els urgellencs, si bé amb menor mesura. 
Tor, Pirineu, qui us ha mort? El nul interès de les institucions implicades, per intentar revifar un Pirineu molt oblidat.