Nou dies i Sant Jordi. Fa setmanes que la maquinària comercial està activada i les editorials acceleren el ritme de presentacions, actes que, en certa manera són uns rituals (alguns atàvics i hipnòtics, ideals per celebrar prop d’un dolmen, com defineix el cronista d’aquest diari el recital de Xant de cabrota). Totes les presentacions, en el fons, són unes representacions teatrals amb els seus actes, els seus actors i el seu públic. 

Els protagonistes: l’escriptor content i feliç de presentar el seu llibre, amable amb tothom, estimat, es nota en l’ambient, que signa pacientment exemplars. En alguns casos, a més d’amable, és càlid, rep el públic a l’entrada amb un somriure i abraça els lectors després de la signatura. El capítol de les signatures, donaria per a un altre article: dedicatòria general per a tothom, una frase i a córrer, dedicatòria personalitzada per a cada lector, dedicatòria més dibuix fet a mà, etc. També trobem l’escriptor que es fa el desmenjat, com si allò no tingués res a veure amb ell, no s’acosta als lectors, no saluda gairebé ningú, està neguitós i té pressa per començar. A les fotos, surt amb cara de pedant, seriós perquè fa deu minuts que no es mira el melic ni pensa en Nietzsche. 

L’èxit de la comèdia recau en bona part en el presentador: el pesat que no acaba mai i que, en realitat, no parla de l’obra, sinó d’ell. El “jo, jo i jo”. O bé, el presentador dinàmic i amè que conversa amb l’autor i tot ho enfoca a fer brillar el llibre i convèncer el màxim nombre de lectors.

En un racó, ben poc visible, hi trobareu la incansable editora, que ha preparat la presentació, s’ha ocupat de fer corregir l’original, ha tramitat la impressió, ha patit per la data de lliurament de la impremta i també ha encarregat el càtering, un detall que ja es troba en vies d’extinció.

I el públic. Entre les primeres files hi ha sempre els savis i les sàvies Salomons. “Si has llegit les metamorfosis d’Ovidi, això que escriu aquest no et sorprèn”. També hi seu aquell que ho vol matisar tot, davant de qualsevol comentari de l’autor o el presentador, mou el cap amb senyal de desaprovació, “això no és ben així”, vol dir ell. Però ningú li fa cas. Al final de l’acte, quan és el torn de les intervencions, apareix sempre Anna Maria Turra (un aplaudiment per a l’actriu Judit Martín): “Jo no tinc una pregunta, tinc una reflexió”. I deixa anar tot allò que vol dir a casa seva, però ningú l’escolta. El seu comentari té ben poc a veure amb el llibre que es presenta, en el fons parla d’ella i de les seves obsessions mentals, però es queda descansada. 

També trobem el presumpte lector que va a moltes presentacions però mai compra el llibre. Ha de marxar, té pressa. Són cars els llibres. I, per sort, sempre per sort, trobem les senyores del club de lectura, autèntiques heroïnes incansables. Els autors i les autores se les haurien d’emportar a casa per petits grups, per sentir-se estimats i admirats i, sobretot, llegits.