Hem acabat el 2024 i comencem el 2025. Tots estem contents de poder donar un pas endavant i continuar un altre any en la mi·lionària història del món. Un record també per als que ens han deixat aquest any o fa més anys. Sempre estan entre nosaltres, tot i que no els puguem veure físicament.
Als 12 anys era estudiant d’Història i de Literatura al col·legi Sant Ermengol: gràcies, Ermengol Puig, Chuni Miñambres i Pere Cavero, i gràcies, Joan Aguilar, perquè em vàreu fer partícip del que era la història i de la seva contribució a la comprensió del món i també del que els grans escriptors ens transmetien. A partir de la breu convivència amb Joan Massa, per motius de salut, a Història de la filosofia vaig aprendre que tots som filòsofs en potència (gràcies de nou, Joan). Ara, al cap dels anys, veig que la transmissió dels vostres coneixements varen ser llegat impagable cap a la meva carrera professional. Vaig llegir Miquel Unamuno i la immortalitat de l’ànima i en algun moment vaig entendre que les persones som immortals si deixem un llegat, un testimoni de la nostra existència per a les nostres generacions futures. Aquest missatge es va convertir en un objectiu de vida per mi.
 Gràcies a tots vosaltres, vaig decidir matricular-me a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, a principis dels anys 80. A l’assignatura de primer curs vaig llegir el llibre d’Edward Hallet Carr, Què és la història? Entre les seves imprescindibles reflexions, em va quedar la següent: els protagonistes de la història no només són els reis, els papes, els estadistes, les guerres, les batalles, els artistes, els escriptors, els filòsofs... sinó que els veritables protagonistes de la història són les persones anònimes, els milions de persones, aparentment anònimes sense història i els que diuen “a qui li interessa la meva vida?  No és gens interessant”. D’una visió clàssica de la història “objectiva”, Hallet Carr posa en valor la visió subjectiva de la història. S’entén que les persones pel sol fet d’existir ja formen part de la història, el que passa és que la majoria no deixen una petjada ni un llegat públic de la seva existència.
Al principi em va semblar un principi teòric bonic però difícil de portar a la pràctica. Ara he de reconèixer que això ja és una realitat i que cada cop més persones més o menys “anònimes” han deixat o deixen petjada o testimoni públic de la seva existència a Andorra, en concret a la parròquia de Canillo.
Antoni Fiter i Rossell (Manual Digest 1748), Antoni Puig (1763) i Francisco de Zamora (1788) van deixar empremta per la seva visió d’Andorra al segle XVIII. Els viatgers dels segles XIX i XX van deixar també les seves visions subjectives de l’Andorra del moment. Són grans aportacions sens dubte. No vull oblidar-me tampoc dels fotògrafs, pel·liculeros, escriptors, compositors i artistes que ens han deixat les seves creacions i testimoniatges.
Darrerament veïns del poble de Canillo també ens han deixat el seu llegat en forma de memòries escrites, sonores, audiovisuals o en aparicions en mitjans de comunicació.
En forma de memòries escrites recordo les publicacions següents: Memòries d’un metge, d’Albert Pla Naudi (2000); Les veus d’un poble, de Mònica Garal Torres (2006); 50 anys de tu a tu des de Canillo: diari d’un mossèn (El llegat de mossèn Ramon Rossell  de Canillo mereix un reconeixement a part); Me’n recordo com si fos ahir, de Conxita Naudi Camp (2017); Eines d’un passat, d'Albert Rossa Naudi (2019); Me’n llepava els dits, de Conxita Naudi Camp (2020); El que fèvom a Canillo, de Núria Boltà Vilaró amb la col·laboració dels padrins de Canillo (2020); Les meves memòries, de Denisa Font Torres (2021); Reculls d’eines antigues de pagesos i pastors, d’Albert Rossa Naudi (2022) i Vivències d’un Canillenc, de Jaume Rossa Naudi (2024 pendent de presentació pública).
Però no només els canillencs han deixat empremta de les seves vivències en publicacions escrites, sinó que també han deixat testimoni de la seva existència i experiències de vida a l’arxiu d’etnografia de l’Arxiu Nacional d’Andorra impulsat per la Isabel de la Parte l’any 1995. Els podem trobem a la pàgina web de l’Arxiu Nacional. S'hi recullen els testimonis de Clara Casal Massip, de Cal Tristet; de Matilda Babot Casal de Cal Ponet, de Climent Palmitjavila Torres, de Cal Som; de Lluís Alcobé, masover de Cal Maistre de Prats; de Miquel Naudi Casal, de Cal Peretol; de Pere Font Vergés, de Cal Pirot; de Pere Torres Casal, de Cal Toni del Forn; de Jaume Calvó Casal, de Cal Soldevila; i de Josep Casal Mandicó, del Mas del Cortal. Al Comú de Canillo, Josep Torres Babot, de Cal Jep, i Pere Rossa Naudi, de Cal Pere Rossa, també han deixat un testimoni audiovisual dels seus records i vivències. En l’àmbit dels mitjans de comunicació recordo les intervencions radiofòniques del Toni González Manresa, de Ransol. Gràcies a tots per fer-nos partícips de les vostres vides i contribuir al coneixement de la història de Canillo i d’Andorra. Ens heu transmès que el pas del temps no existeix. Formeu part de la història i heu fet història. Ja sou immortals. Tots som història i podem fer història.
Us animo que deixeu testimoni públic de les vostres vivències, dels records i de les experiències perquè amb aquestes aportacions el coneixement del nostre passat no para de créixer i és un llegat que deixeu per a les generacions futures.