Es diria que la conya telemàtica hauria d’haver contribuït a agilitzar una mica –no costaria gaire– la relació burocràtica amb les diferents administracions. Si més no, amb l’arribada dels tràmits online n’hi havia que confiàvem que tot plegat aniria un pèl més greixat, però no hi ha res a pelar. Avui dia, és cert, hi ha opció de concertar cita amb antelació, però cal fer-ho tant anticipadament que a casa quan van néixer els nens ja vam demanar-los hora per tramitar la jubilació.
Cap la possibilitat que, en el fons, el problema no tingui a veure amb la presencialitat en les diligències oficials, sinó amb els processos i el funcionament d’alguns estaments públics. Perquè posats a intentar-ho, sempre pots provar de parlar-hi per telèfon, però ni així. Jo, una vegada, vaig contractar un veí per anar trucant 24/7, per si sonava la flauta, i res: a còpia de dies escoltant milers de vegades el missatge enregistrat que et convida a no penjar, el pobre paio va trastocar-se. Ara, si el saludes per l’escala només respon “per parlar amb centraleta, premi zero; per a altres opcions, esperi”. El pitjor és que no va ser capaç de gestionar la trobada i va tocar-me a mi suar la cansalada fins a sortir-me’n. La jornada en qüestió res va salvar-me de passar els mesos següents plantat a la sala d’espera, literalment: per no perdre els pocs avenços que anava fent (cada setmana corrien dos o tres números de la cua) vaig instal·lar-m’hi sine die amb tenda de campanya, fogonet i guitarra inclosos. La cosa va millorar de forma ostensible quan a algú se li va acudir imitar Port Aventura i crear una fila exprés com la de les atraccions: a canvi d’un litre de sang i un ronyó progressaves per la via ràpida i, un cop al taulell al qual estaves destinat, t’obsequiaven amb cotó de sucre, pomes caramel·litzades i una foto amb el teu agent de l’Administració favorit. D’aquesta manera, finalment, malgrat aconseguir que un dia m’arribés la tanda, va resultar que la funcionària plegava en quinze minuts i va instar-me a tornar l’endemà. En veure’m plorar desconsoladament, els membres d’un assentament d’usuaris que vivia al departament de valoracions van interessar-se per mi. 
Després dels anys passats allà, l’organització a la zona feia goig: al costat de les màquines de vènding tenien una escola, i a la sortida dels sanitaris hi havia la central fotovoltaica que abastia el campament, una capella i una explotació agropecuària de productes bio, els beneficis de la qual revertien en la comunitat. Van recomanar-me que m’armés de paciència i que anés a l’oratori, a pregar amb totes les meves forces: era més factible que Déu em contestés que no marxar d’aquelles oficines amb les gestions resoltes.