Fa temps que vaig llegir l’escriptora Carlota Gurt reivindicar que els que ens dediquem a les humanitats havíem de deixar de fer feines sense cobrar. Si no ho recordo malament era molt activa a l’antic Twitter; no sé si encara continua tan activa, perquè d’ençà que el trillat multimilionari trumpista i neofeixista la va comprar i convertir en X l’he deixada d’utilitzar.
Tots els escriptors, músics, filòsofs i artistes en general hem hagut d’escoltar massa vegades que no cobraríem per fer un concert, una conferència, una presentació... però que, a canvi, obtindríem visibilitat. Ens han pagat en negre molt per sota el pressupost perquè és un honor actuar a tal o tal altre lloc.
Que els programadors culturals tenen pressupostos molt reduïts ja ho sabem, que la cultura cada vegada interessa menys i s’allunya de la lògica d’un mercat salvatge i relativista també ho coneixem. Tots els que provem de salvar el poc que queda tenim clar que no ens farem rics. Que s’ha de començar per qualque lloc i s’han de fer sacrificis. Però el que no podem és seguir la lògica que com que treballem d’allò que ens agrada (i molts ignorants consideren la nostra feina un passatemps) podem rebaixar-nos a treballar per visibilitat o per amor a l’art. Escolti, que en tinc més de quaranta i he d’alimentar una família!
En teoria, quasi tothom es dedica a fer alguna feina que li agrada, ha pogut triar quina formació rebre i ha buscat alguna cosa relacionada per guanyar dos duros per pagar les factures. I per aquesta raó tothom hauria de començar a treballar gratuïtament pel bé del seu gremi i per guanyar visibilitat. Sembla absurd i ho és, però a les professions on se suposa certa vocació, menys la medicina, ens ha tocat el rebre. I per què us explico això, pacient lector?
Fa més d’una dècada que col·laboro en els magazins de la ràdio pública fent una secció per divulgar el fet musical. Preparar mitja hora de ràdio sense repetir temes, buscant els talls musicals d’exemple, no és una cosa que es pugui improvisar. Inventar quatre acudits per fer més amena l’explicació, repassar la informació, desplaçar-te, gravar si no pots desplaçar-te, tot això és temps i esforç que mai m’han pagat. M’ho he passat molt bé gràcies als professionals que treballen a RTVA, bona gent.
Aquest any ja no m’hi sentireu perquè quan em van demanar de col·laborar vaig enviar un correu electrònic a la direcció exposant que després de tants anys treballant de franc podrien plantejar-se remunerar els col·laboradors que fan una secció fixa. No he rebut mai resposta.
I això és el que dol més, que després de molt temps de fer un servei de manera gratuïta ningú des l’estament públic sigui capaç de contestar un correu dient-me que hauria de ser un honor per mi col·laborar a RTVA i que, en el fons, em paguen amb visibilitat.