“Tu es Dieu/ Parfum de compassion/ Père de l’orphelin/ Amour est Ton nom/ Tu es Dieu/ Au delà de la terre/ Mais si près de mon coeur/ Amour est Ton nom…/ Tu es Dieu/ Tu es mon Dieu” (La splendeur de ton nom. Luc Dumont).
La cançó La splendeur de ton nom defineix Déu com a perfum de compassió, que difon com una fragància el seu amor, però què és la compassió?
La compassió és una actitud de l’ànima, que obeeix al manament de l’amor. Etimològicament, prové de la paraula llatina compati, que significa “patir amb”. Aquesta virtut és una emoció intensa que ens commou i ens impulsa a actuar a favor d’un altre. Neix com un sentiment visceral o profund del cor i per la força de l’Esperit esdevé acció.
És la força de l’Esperit Sant la que renova i remou el nostre cor. Qui l’hidrata per fer-nos sentir la mateixa compassió que sent Jesús per tots nosaltres. Ell sempre està al costat dels que pateixen. A l’Evangeli de Sant Joan (Jn 11, 1-44) plora compungit per la mort del seu amic, Llàtzer. Jesús tan humà i tan diví, acompanya i consola les germanes de Llàtzer, i a ell el ressuscita.
Déu és omnipotent i totpoderós, però alhora ens mostra la seva tendresa i compassió. És el pare que cuida tots els seus fills i espera, amorosament, que tots ens encaminem cap a Ell, perquè només en Déu, trobem la veritable felicitat. La seva compassió, i el seu amor infinit, el porten a enviar Jesús a la Creu per salvar-nos. Com sosté el papa Francesc, “la compassió és el llenguatge de Déu i és el que millor el defineix perquè aquesta virtut va unida a la misericòrdia i Déu és profundament compassiu i misericordiós”.
Com podem difondre el perfum de Déu? Tenir compassió significa patir amb el proïsme, compartir el seu dolor per alleugerir la càrrega. La compassió no és sentir pena i llàstima per algú. Aquesta actitud suposaria un sentiment de superioritat envers la persona que pateix. És consolar i acompanyar la persona. La compassió no només ajuda qui la rep, sinó que alimenta l’ànima de qui l’ofereix: “Si vols que els altres siguin feliços, practica la compassió. Si vols ser feliç, practica la compassió” (Dalai Lama).
Podem distingir tres tipus de compassió: la que tenim pels altres, la que rebem dels altres i la que projectem en nosaltres. Aquesta, l’autocompassió, implica ser compassiu i misericordiosos amb nosaltres mateixos. Només sentint i coneixent la nostra fragilitat, podem entendre i compadir-nos dels altres: “Només quan coneixem bé la nostra pròpia foscor podem estar presents amb la foscor dels altres. La compassió esdevé real quan reconeixem la nostra humanitat compartida” (Pema Chödrön).
La compassió va unida a la tendresa i ens porta pel camí de la veritable justícia. Ens salva de l’egoisme, de la indiferència, de pensar només en nosaltres. Sentir compassió no és sinònim de feblesa. No podem romandre immòbils davant del dolor aliè. Santa Teresa de Calcuta és un dels millors exemples de persona compassiva i misericordiosa. Dedicà tota la vida als marginats de la societat: leprosos, invàlids, ancians, moribunds... sempre amb un somriure, amb gran tendresa, amb alegria…
La paràbola del Samarità descriu les diferents actituds que podem tenir davant del dolor aliè (Lc 10, 25-37). Podem negar-lo i mirar cap a una altra banda, actitud del sacerdot i del levita, o commoure’ns i ajudar qui ho necessita, com va fer el bon samarità. “On hi ha amor, hi ha vida; on hi ha compassió, hi ha humanitat” (Mahatma Gandhi).
El papa Francesc ens anima a obrir el cor a la compassió i a no tancar-nos en la indiferència. Un dels perills és ser insensible davant del dolor humà; arribar a “acostumar-nos”, ja que, desgraciadament, el veiem cada dia als mitjans de comunicació...
Demanem a Déu poder sentir i transmetre el seu “perfum de compassió”. Ser un mirall del seu amor i misericòrdia, especialment envers els més vulnerables.