Sense les ulleres ben graduades, quan ja només distingeixes les monedes per la mida estàs condemnat a confiar en la bondat dels estranys, en l’honestedat de les dependentes del supermercat i en la misericòrdia dels caps de redacció dels diaris, que és molt probable que els enviïs per WhatsApp l’emoticona d’una mà fent la figa en comptes d’enviar la de les dues mans pregant, amb el risc considerable d’acabar ajuntant lletres en un full parroquial.
Així que després de la visita a l’oculista cal anar a l’òptica perquè a banda de les diòptries hi ha la presbícia, aquesta cosa amb nom de malaltia venèria. Les primeres ulleres que t’ensenyen són de pasta. Abans només les portaven els ministres espanyols d’Unió de Centre Democràtic, l’home del temps del telediario, els passerells d’institut que sortien a les sèries americanes, i el pivot dels Lakers Kurt Rambis, que s’enfrontava a armaris com Parish o McHale amb les ulleres lligades al cap amb un cordó de sabata. Posteriorment, el gafapastisme va ser un estat de l’ànima amb unió mística amb un cicle de cinema iranià a la filmoteca, amb les obres completes de Faulkner i amb la música de Half Japanese, però a un ja se li veu, i de quina manera, el llautó.
Això només pel que fa a les muntures, perquè també hi ha els vidres. Poden ser antireflectants, comprimits i diverses variants més, com ara fotocromàtics o polaritzats. Al final, tot sembla tan complicat com la història d’amor d’un català amb una grega que acaben parlant de Schopenhauer en un after hour a la cançó L’affaire Sofia d’Els Amics de les Arts.
Després de les muntures de pasta arriba el festival de les metàl·liques, de carei, aviador, papallona, titani o ovalades. En tenen de crític musical, de presentador de programa d’èxit a televisió, de senyor de Barcelona que treballa en un despatx de la Generalitat als matins i que anima un apassionant club de lectura un cop al mes i on el llibre més progressista que s’ha debatut és un de mossèn Ballarín. El Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal es va descartar ràpidament perquè els dos protagonistes eren uns pecadors.
A l’òptica tenen el model Fran Lebowitz però no existeix el Josep Pla, que seria més políticament correcte i ideal per a descriure els colors del paisatge i la naturalesa de l’ànim. Al final potser la millor opció són unes ulleres com les de Torrente Ballester, perquè aquest escriptor va relacionar molt bé l’església i el poder Los gozos y las sombras o Filomeno a mi pesar. No afavoreixen gaire, però res millor que unes ulleres d’algú que parlava de l’església per escriure al full dominical. Un, que és pràctic.
