El que són les coses, ahir em va cridar l’atenció l’article d’un mitjà digital que deia, i es veu que ja fa uns quants anys que se sap a causa d’un estudi científic, que les persones amb els ulls blaus procedeixen d’un ancestre comú que va viure, atenció, entre 6.000 i 10.000 anys enrere, en el neolític. El cas és que es veu que tenim un gen diferent que fa que tinguem els ulls blaus i sortim del normal, que seria, diuen, tenir els ulls de color marró. Jo em quedo, però, amb això de venir d’un ancestre comú, que més enllà de tenir ulls blaus, ves a saber com era. No sé vosaltres, però de tant en tant, m’ha agafat la dèria aquesta de saber més dels meus avantpassats no tan remots, no us penseu, sinó de més cap aquí. Al germà de la meva mare, ja fa temps, li va donar per buscar i rebuscar una mica sobre la família, empès per l’encàrrec d’acompanyar una tieta de la seva dona, que també buscava les seves arrels i va anar a petar a alguns arxius de Barcelona, en aquesta recerca.
Per cert, el meu tiet Paco també té els ulls blaus, no així la meva mare. El meu pare diríem que els té clars també, d’un color més indefinit, i els meus, el Jaumet els cataloga de blau texà. Suposo que quan s’ajunten uns i altres gens poc comuns hi deu haver una mena d’explosió rememorativa d’aquest avantpassat nostre del neolític.
I ara us demanareu si vull presumir de color d’ulls, de tiet o de pare... Res més lluny d’això. Només he volgut compartir una mica d’aquesta ànima meva entre despistada i curiosa i enyoradissa, estimats lectors. Fa temps que no ho feia. Perquè no tot és posar el dit a la llaga i encara que no ho sembli estem a punt d’entrar a l’estiu.