El darrer dissabte de gener a la pista del Saragossa era encara molt precipitat i allò, potser més propi del futbol, d’entrenador nou, victòria segura no es va complir. A la segona, i ja amb la primera setmana completa d’entrenament, dissabte el BC MoraBanc Andorra va ser capaç de superar el colíder València al Poliesportiu.
D’acord que va ser una victòria patida i que a un minut per acabar el matx semblava que es podia escapar, però, independentment que en aquesta ocasió en un final ajustat va sortir cara, el primer partit dels tricolors amb Joan Plaza al capdavant de la seva afició va capgirar com un mitjó el pessimisme de la graderia amb un equip que no rutllava i que no jugava absolutament a res més enllà de la inspiració, o millor dit encert, que pogués tenir un determinat jugador.
És cert que a Plaza, segurament, i al marge que agradi més o menys l’estil de joc que vol per als seus equips, el millor tècnic que s’ha assegut a la banqueta del conjunt local al Poliesportiu els darrers anys, li queda molta feina per fer encara per corregir l’erràtica trajectòria de l’equip i assegurar-se la permanència a l’ACB, el que ara com ara ha de ser l’únic objectiu del club, però davant del València es va veure ben clar quin ha de ser el camí per seguir a la màxima categoria del bàsquet espanyol.
I és que a diferència de bona part dels partits disputats fins ara, l’equip va jugar els 40 minuts del matx i no només un quart o vint minuts, i va mantenir durant tot el partit la intensitat inicial amb la qual van atropellar el conjunt de Pedro Martínez de sortida (12-0) i que els va arribar a situar a un escandalós 41-14 en l’electrònic. Òbviament, es pot estar més o menys encertat de cara a cistella o es pot tenir un gran rival al davant, però el que ha de ser innegociable, i sembla que amb Plaza ho serà, és la lluita, les ganes i la intensitat. Perdre es pot perdre contra qualsevol, però no per absència.
