A banda de les olimpíades, la mussaca o les faules d’Isop, als grecs els hem d’agrair les jornades interminables gaudides a l’escola desxifrant els secrets de la geometria. Quins festivals. I caldria no d’oblidar, és clar, la tirallonga d’hel·lenismes presents a moltes llengües modernes, sense els quals seria complicat (si no impossible) comprendre les nostres societats: hipermercat, hipoteca, metrosexual, teleclinòmetre (???) o (ecs!) teletreball.

Els que fa alguna dècada que fem bullir l’olla a base de pencar (“fins i tot els monjos tenen passat, Adso”, diu Guillem de Baskerville a El nom de la rosa; els columnistes també, afegeixo) no podríem coincidir més amb els qualificatius que el mestre Rubianes (que no reproduirem en horari infantil) adreçava als inventors de la xufla aquesta que la feina dignifica. Però la cosa és tan perversa que, en la situació actual, inclús els més escèptics donem gràcies per poder guanyar un sou. No únicament pels centenars de milers de persones arreu del món que s’enfronten a un futur incert, dubtant si podran viure de manera digna, sinó perquè hem descobert que hi havia quelcom pitjor que pencar, i era fer-ho de casa estant. Passada la trempera inicial, i la perspectiva bucòlica de despatxar des del sofà o l’escriptori de l’estudi, asseguts i sense gayumbus, la realitat ens va diluviar a sobre. Quin bany. La tinta d’impressora no va trigar a acabar-se, i era tan difícil de trobar en els dies durs del confinament que els camells de la zona van aparcar durant un temps els trapis amb estupefaents per centrar-se en els cartutxos Epson (goodshit, goodshit...). Videoconferències per un tub. Zoom, Skype o Hangouts. I delay, molt de delay. I la canalla circulant per darrere la webcam, ja fos per desplaçar-se amb intencions més o menys lícites o només per empaitar els germans i lliurar-se a pràctiques caïnites. I el monitor del PC familiar que, exhaust després de tantes jornades maratonianes, va fer un pet i es va anar apagant lentament com l’ull d’un Terminator. Tots esperàvem que ens dediqués unes paraules de comiat, i ho va fer: “Tornaré... pels collons.” 
Es nota que el “nou” teletreball ha vingut de la mà d’un coronavirus, perquè la feina a distància s’ha enganxat a la nostra quotidianitat amb les mateixes corones, ventoses o el que sigui que empra el bitxo per adherir-se com una paparra a les cèl·lules humanes. Espereu... perdoneu-me un segon, ja vinc...  Ostres, m’haureu de disculpar, però he de deixar-vos: el petit, que s’ha estampat escales avall. Mira que li ho tinc dit, que si us plau no molesti mentre el papa fa que el món segueixi girant. Però res: és veure’m seure per treballar, i nyaca. Sembla que ho faci a propòsit.