Després de sonar el despertador, a les cinc i dos minuts ja havia fet parada al lavabo, i per inaugurar la jornada vaig preparar un cafè que assaboriria acompanyat d’una cigarreta i de la nit. En treure el cap al balcó, però, vaig adonar-me que alguna cosa no rutllava. De sobte, començava a clarejar, i en primer terme veia la riba del Dnièper i, al fons, l’Estàtua de la Mare Pàtria de Kíev. El panorama no hauria tingut res d’estrany si no fos perquè la nit anterior jo havia anat a dormir a tres mil quilòmetres de distància de la capital ucraïnesa.
Altres vegades ja m’ha passat, que la combinació de nicotina i cafeïna acabat de saltar del llit em provoca instants de desorientació. Per recuperar-me de l’ensurt vaig embeinar-me un altre kit de Nespresso+Gauloises; ni així: continuava sense moure’m de Kíev, de manera que vaig optar per baixar a l’avinguda que podia observar des de la terrassa. A un cantó del carrer s’hi trobaven destacats els esquadrons russos, compostos per soldats imberbes amb cara de no saber què collons hi feien, allà. Un d’ells inclús va comentar-me que mentre ell envaïa Ucraïna, al pare, la mare i a un germà els havien arrestat per participar en una manifestació contrària a la intervenció militar. Creuant el bulevard en direcció al costat oposat vaig caure-hi: la conversa amb aquell jove havia estat en rus, una llengua de la qual jo no coneixia ni una paraula. Un cop a l’altra banda, la composició de les tropes defensores va captar la meva atenció. Hom hi trobava des de joves tot just sortits de l’adolescència fins a homes entrats en la seixantena, uns i altres arribats bé per la crida governamental a files, o aterrats de diferents punts d’Europa, de forma voluntària, deixant família i futur enrere per lluitar pel país. Tot això resulta que van explicar-m’ho, és clar, en ucraïnès, en el qual m’expressava també, oh sorpresa, amb desimboltura per bé que amb una mica d’accent d’Arbúcies. I vaig demanar-me com era possible que un poble com el rus, inventor de l’ensalada i la muntanya més famoses del món, i dels no menys cèlebres polvorons de l’Estepa, hagués posat el destí de la nació en mans d’un president amb pitjors maneres que un catxes de discoteca de polígon industrial.
Assegut a un banc, donant menjar als ànecs que nedaven amunt i avall del riu, anava pensant en el patiment i les penúries que civils d’un bàndol i l’altre haurien de suportar a causa de la guerra. I va assaltar-me una revelació: l’individu en qüestió venia a equivaldre a un ximpanzé armat amb dues pistoles que controlés l’arsenal nuclear més gran del planeta. Moments més tard vaig tenir una segona visió: un mico, on va a parar, seria més de fiar.