Quan ens despertem de la calorosa migdiada estiuenca, veurem que el dinosaure ha vetllat el nostre son, però de moment, qui més qui menys i per poc que s’ho pot permetre, surt cames ajudeu-me i abandona el sostre que tanta suor li costa per buscar altres aires. Per aquí, mentrestant, ens entretindrem amb les tradicionals serps d’estiu i aquesta febrada d’inauguració de supermercats. Quin bé de déu d’oferta, tu, que acabarem comprant les síndries baratu baratu. O no. En tot cas, i vist des de la Seu d’Urgell, una cosa estan posant sobre la taula aquestes empreses que venen a instal·lar-s’hi: certa fe en les possibilitats de la ciutat, i comarca, cosa que sovint veuen més clar els estranys que els propis. A casa, els profetes criden sempre com la pobra Cassandra a qui ningú s’escolta. En molts àmbits, a la Seu li manca autoconfiança, tal vegada per haver viscut massa temps a l’ombra del primo de Zumosol: cal col·laborar, naturalment, però sense complexos. Li falta treure pit –del seu passat històric, del patrimoni que hi ha deixat darrere, d’un territori encara poc trepitjat– i buscar les oportunitats sense arronsar-se, aprofitant les lliçons d’altres llocs: ningú no voldria veure Canonges infestat per quatre o cinc autobusos de turistes cada dia. Però no sols de turisme ha de viure l’home. Algú, amb una iniciativa entre les mans relacionada amb l’àmbit educatiu, deia durant una entrevista a aquest diari que la ciutat està vivint un “moment dolç”. Després s’ho repensava i demanava de canviar-ho per algun terme que fos optimista però no tant. I per què fer-se enrere i no mantenir-ho? Res no està predeterminat si una societat creu en si mateixa i no abaixa els braços sense lluitar.
