Sempre he sentit fascinació per les òperes, obres de teatre o pel·lícules que parlen del món de l’escenari. He passat i continuo passant gran part de la meva vida en diferents teatres i tot el que envolta aquest univers em resulta proper i estimat. La sensació de passejar pel teatre buit o estar assegut a la platea esperant que comencin els assajos són moments molt valuosos per a mi.
A pel·lícules com All about Eve, de Joseph L. Mankiewicz (o Eva al desnudo, com la vam conèixer aquí), Dames del teatre, de Gregory LaCava, Todo sobre mi Madre, de Pedro Almodóvar, o la fabulosa Cantant sota la pluja, de Gene Kelly (adorada pel gran Josep Anton Rosell), per no parlar d’òperes com Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilea, o Ariadne auf Naxos, de Richard Strauss, el món de la faràndula ha servit d’inspiració. Per fer-nos riure en molts casos i per emocionar-nos en d’altres. I sobretot per explicar-nos de què va la vida a través de les experiències de les actrius i els actors. I és que al cap i a la fi, i com va dir el gran Calderón de la Barca, estem immersos en el gran teatre del món.
Reflexiono sobre tot això en llegir als diaris la mort de –per a mi– una de les millors actrius dels darrers 50 anys. La gran Gena Rowlands. Per a les noves generacions era coneguda per aparèixer en El diari de Noah. Però per a mi sempre serà la protagonista d’Opening Night, la fabulosa actriu Myrtle Gordon i la seva crisi d’edat en aquesta increïble història dirigida brillantment per John Cassavetes. Una autèntica lliçó d’interpretació.
Aprofito la notícia i reviso aquesta pel·lícula i també Una dona sota la influència, una altra de les seves interpretacions més importants. Aquesta és una de les sorts que tenim avui en dia. Amb tot l’univers de plataformes que tenim al nostre abast és fàcil aconseguir veure els títols que busquem. I quan passen coses com aquesta, la decisió és més senzilla de prendre. Perquè, no sé si compartiran la meva angoixa, però una de les coses que més em costen és triar què veure entre tanta oferta. Em passo llargues estones mirant els menús i passant pantalles de possibles títols per acabar veient els clàssics de sempre. També intento veure les novetats i estar al dia del que es fa. Però m’agrada revisar els clàssics i recuperar pel·lícules que tinc en el record de quan era petit. A la televisió, en els fantàstics cicles que feia La 2 i als programes dobles del cinema de les Valls.
Algunes han envellit en un excel·lent estat de salut. D’altres han sofert més malament el pas del temps i com hem evolucionat com a societat. Són coses que passen. Però totes acaben  parlant-nos de qui érem i de qui som. Un bon exemple d’això últim és Casa en flames, la pel·lícula catalana que s’ha convertit en un dels èxits de l’estiu. Em fa feliç haver anat al cinema a veure-la dos cops i veure que totes dues vegades la sala estava plena de gom a gom. Això, malgrat els suposats prejudicis que molta gent té envers el cinema parlat en la nostra llengua. En aquest film també tenim una Emma Vilarasau en estat de gràcia. Ella també pertany a aquest univers d’actrius superlatives tocades per les muses. I espero que s’emporti molts premis en la temporada de guardons que tot just començarà el mes de setembre.
Per això, quan tantes possibilitats fan que no em decideixi, qualsevol excusa és bona i aquests dies ha tocat Gena Rowlands. I Bette Davis/Margot Channing... i Marisa Paredes/ Uma Rojo. Actrius fent d’actrius en estat de gràcia fent-nos somiar en una nit d’estiu.