A l’estiu, el Pirineu ha de fer front a una exigent prova d’estrès: l’absorció i l’assimilació dels turistes que hi fan cap. És l’època de l’any amb el flux de forasters més alt de tot l’any. Aquest territori nostre és un immens refugi climàtic, amb cims on corre l’aire fresc bona part del temps i valls on a les nits fa de bon dormir. Si a aquests al·licients termomètrics hi afegim la bellesa del paisatge, la riquesa del patrimoni cultural i l’excel·lència gastronòmica ens trobem amb un Pirineu summament atractiu per passar-hi les vacances. Qui es resisteix a venir?
 
Certament, al Pirineu no podem parlar encara de massificació turística de la magnitud que pateixen a les illes Balears, en determinats indrets de la costa catalana o a la mateixa ciutat de Barcelona. Tanmateix, sí que es comencen a donar casos puntuals d’una certa saturació humana en llocs com ara la Pica d’Estats i els espais naturals més populars de la Cerdanya. I on hi ha gent hi ha cotxes, i a l’alta muntanya les carreteres són estretes i els aparcaments escassos. La imatge, posem per cas, de desenes i desenes d’autocaravanes a Sant Joan de l’Erm és ben eloqüent del que estem parlant.

Fa pocs dies, el director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, Marc Garriga, va haver de recordar públicament la prohibició del bany en els estanys d’alta muntanya, el fràgil equilibri biològic dels quals es posa seriosament en perill quan els éssers humans –habitualment arrebossats de cremes solars– hi irrompen. L’advertència del màxim responsable del parc natural va ser àmpliament comentada a les xarxes  socials, amb dos posicionaments ben contraposats. D’una banda, el dels opinadors que entenien la prohibició i criticaven els banyistes. De l’altra, els qui esgrimien la llibertat individual per blasmar durament la mesura proteccionista: “acabaran prohibint-nos respirar!” Em faig creus que hi hagi tanta gent que anteposa els seus suposats drets al compromís col·lectiu per la salvaguarda de la natura. Amb persones així no podem anar bé de cap manera.

El Pirineu ha de ser capaç de regular el turisme abans que no sigui massa tard i es vegi abocat a escenaris difícilment reversibles. Les mesures legals les ha d’aprovar i aplicar l’administració pública, certament, però la població autòctona hi ha de dir la seva. La societat pirinenca organitzada ja s’ha començat  a moure en aquest sentit. Uns dels exemples més encoratjadors és el de la Confluència per una Cerdanya Sostenible, a la qual s’hi ha adherit una dotzena llarga d’entitats de la comarca amb l’objectiu de sumar esforços en la defensa d’un model de desenvolupament que trenqui amb l’actual creixement desmesurat. Una altra de les iniciatives és la de Pirineu Viu, emanada de la plataforma Stop Jocs Olímpics i que va treballant en xarxa arreu de la serralada.

Sempre ens hem queixat que al Pirineu no tenim prou massa crítica per fer de torcebraç enfront de projectes que posin en perill la sostenibilitat del territori, a la manera, per exemple, de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i la seva oposició als transvasaments de l’aigua del riu a altres conques de la península. Doncs bé, ara sembla que els pirinencs comencem a creure en les nostres pròpies forces i en la possibilitat real de canviar certes dinàmiques de futur. La definició del nostre model turístic pot ser una molt bona ocasió per alçar la veu des del carrer.