Hem sucumbit al Halloween, al Black Friday i a altres americanades, però encara ens podem aixecar tranquils cada matí perquè encara que tinguéssim al balcó un telescopi Hubble no veuríem cap camp de beisbol, ni cap pare llençant boles al guant del seu fill. Espero que mai arreli aquí. Sóc biològicament incapaç d’entendre el seu funcionament. Em falta sensibilitat escenogràfica per gaudir d’un partit en el qual homes vestits amb uns pijames vintage molt cenyits es passen l’estona arreglant-se la gorra, escopint a terra, rascant la gespa amb la sabatilla com un toro a punt d’envestir i fent moviments inversemblants i un xic exagerats abans de decidir-se a llançar la pilota amb aquells guants gegantins, com de mà aixafada per un piano de dibuix animat.

A Andorra, per ser un país petit tenim moltíssims esports, però aquest no està fet per a nosaltres. Som de bàsquet, de rugbi o de futbol, on hi ha un toc de trapelleria i de picaresca per simular un penal o una falta. El homerun no es pot fingir. El beisbol és orfidal, pícnic, ioga i conciliació entre vida laboral i familiar impossibles d’importar com que el pare de família arribi a casa a les sis de la tarda per llançar unes pilotes amb el seu fill abans de sopar una hamburguesa, un pancake i un vas de llet. Aquí el pare tornarà, amb una mica de sort, a les deu de la nit, o més tard, si treballa en el Punt de Trobada i ha d’anar a buscar el clípol al River o va d’Encamp cap a Andorra la Vella i s’ha de confitar les obres de l’avinguda Tarragona. Això sense tenir en compte que la majoria de gent no disposa de jardins unifamiliars amb una gespa que sembla una catifa. A més el nostre ancestral i cada vegada més implantat sentit del ridícul ens impediria seguir una lliga en la qual els equips es diguessin Cabirols de Sornàs, Truites d’Engolasters o Mitjons Vermells del Pont de la Tosca.

Ens falta paciència i ens sobra visceralitat per seguir el joc. Si un és capaç d’escanyar el padrí que actualitza la llibreta en el caixer automàtic del banc o la velleta que paga amb cèntims la compra al súper (i no ho fa per por de les càmeres de vigilància), és impossible poder seguir un esport que va a càmera lenta per més que el cinema nord-americà ens el faci sortir en moltes pel·lícules, que Joe DiMaggio, una de les seves estrelles, es casés amb Marilyn Monroe i que Donald Trump li atribueixi orígens divins: “Si Déu hagués volgut futbol (americà) a la primavera no hauria inventat el beisbol.”

Potser a causa del seu inventor el beisbol és una capsa de sorpreses. La llista de personatges populars que fan el ridícul amb el bat a la mà és llarguíssima i inclou noms com els de Neymar, la cantant Carly Rae Jepsen, el raper 50 cent, Cristiano Ronaldo o Scottie Pippen, company de Michael Jordan als Bulls de l’NBA. En canvi el que tenia molt estil era Fidel Castro. La llegenda explica que el vistaire Joe Cambria li va proposar fitxar pels Senadors de Washington abans de l’inici de la revolució cubana que el convertiria en un líder antiamericà, però que va morir en ple Black Friday.