Em permetran que abordi l’espectacle que tots els actors implicats ens van obsequiar la setmana passada al país veí del sud: la fugaç aparició al centre de Barcelona del president català a l’exili, Carles Puigdemont. Però començaré pel dia després, quan vam assistir en directe a una roda de premsa d’aquelles que es recordaran en molt temps, en la qual els màxims responsables dels mossos d’esquadra van començar dient que no volien i no havien de ser un cos polititzat i, tot seguit, van començar a fer valoracions polítiques sobre l’actuació d’un expresident de la Generalitat, emparats pel peu que els havia donat el traït conseller sortint. Antològic. Us imagineu el director de la policia andorrana valorant davant dels mitjans de comunicació si Jaume Bartumeu o Marc Forné ha de fer això o allò? Doncs a Catalunya no s’estan de res, tot és possible.
Posats a ser possible, fins i tot ho és que un jutge passi olímpicament d’una llei aprovada pel Parlament i s’inventi delictes per la porta del darrere per no aplicar-la, i aquest fet tan greu pràcticament no sigui tingut en compte en l’anàlisi de la majoria. Quan fallen els de dalt, els de sota no poden fer més que fallar. Per això, els de Junts i ERC (i la policia), en lloc de tirar-se els plats pel cap, potser haurien d’haver mirat només cap amunt, i així ens hauríem estalviat la vergonyosa operació Gàbia (o Ràbia), com si el perseguit fos un terrorista o narcotraficant. I, per últim, el protagonista del dia potser també s’hauria pogut estalviar la seva fugaç aparició, encara que només fos per no generar més frustració entre els seus seguidors, que prou marejats estan. Però al final del dia, tot va acabar amb nou flamant president i amb felicitació inclosa des de les Valls d’Andorra. Tots feliços i la vida continua.
