“Aunque en virtudes abunde/ Y se juzgue inobjetable/ Cuando el humano se hunde/ Siempre busca un responsable”. Aquest és un paràgraf de la cançó Memoria de siglos, del grup argentí Hermética, a hores d’ara, un clàssic de la música sud-americana. I aquest paràgraf parla sobre una cosa tan important com la responsabilitat, aquest bé immaterial tan preuat, sempre que li puguem tirar pel cap a algú més.
Aquests últims quatre dies hem assistit a un estat de vergonya col·lectiva aliena i indignació, a parts iguals, davant la desgràcia succeïda a València. Les diferents administracions, tant autonòmica com del govern central, casualment de diferents colors polítics, es passaven la pilota entre ells sobre qui havia d’assumir el control de la tragèdia. Però ja sabem com semblen funcionar aquestes coses, fins i tot a risc de semblar conspiranoic encara que els fets ens donin la raó, la sensació és que han gestionat la crisi pensant més en el cost polític que en la realitat de la situació. Tot això, suposant que el verb gestionar sigui el més convenient. I així, ens trobem amb bombers francesos absolutament consternats quan van veure que, quatre dies després de les inundacions, eren els primers a arribar a un dels pobles inundats.
Un altre paràgraf: “A menudo nos engañan/ Escondidas apetencias/ La culpa ajena es barata/ Regalarla no nos cuesta”. La culpa i la responsabilitat són cosines germanes, si és que no són germanes directament. Les uneix una característica: se les utilitza com a arma llancívola per al que comunament coneixem com a rentar-se les mans. Per què? És senzill, és el més fàcil. I a vegades ni tan sols això. Imagino que a hores d’ara, i després que hagi passat massa aigua sota el pont, desgraciadament de manera literal, ja ningú és responsable de la requalificació de terrenys per a construir zones senceres sobre espais inundables. I no se sorprenguin que si continuen estirant la corda al final els culpables siguin els mateixos veïns per haver comprat habitatges on no tocava. Recordeu encara el ja famós “vivim per sobre de les nostres possibilitats”? Bé, una cosa semblant, però en versió valenciana. I per a acabar, el secret que el sistema polític ja coneix a la perfecció il·lustrat per un altre paràgraf del mateix grup musical, però aquesta vegada de la cançó Olvídalo y volverá por más: “En un avión se llevó el dineral/ ¿A dónde? Nadie sabe/ Seguro de que pronto lo olvidarás/ Y podrá postularse otra vez”.
Perquè som així de líquids, tal com ens va definir de manera tan intel·ligent el filòsof Zygmunt Bauman. I aquesta liquiditat es trasllada a la nostra memòria, que cada vegada funciona més a curt termini, especialment quan arriba l’època de les eleccions.