La setmana passada vaig veure Reencuentro. Ara veig les pel·lis a batzegades, un dia un trosset, al cap de dos, un altre, i al tercer faig un esprint per acabar-la. No és una pel·li de Gene Hackman –si no l’heu vist, veieu La noche se mueve: “Ver una película de Rohmer es tan emocionante como ver crecer una planta”– però s’avenia perfectament al meu estat d’ànim d’aquells dies. Acabava de morir el meu amic J., i el del grup de WhatsApp de la facultat era desolador. Havia portat la malaltia amb tanta discreció que per a la majoria la seva mort en va ser la primera notícia. Llegia els missatges que creuàvem per encomanar una corona i semblava mentida que allò ens estigués passant a nosaltres, que ens havíem de cruspir el món. Així que vaig veure Reencuentro, que és exactament això: el retrobament d’una colla d’amics dels anys universitaris pel funeral d’un d’ells. Sembla un drama però de seguida deriva en una estupenda comèdia en què més que la pena per la pèrdua de l’amic el que preval és la celebració dels bons moments passats junts. Feia anys que no coincidien, aprofiten per quedar-se el cap de setmana i immediatament reprodueixen les dinàmiques dels anys universitaris, i a la vegada, el xoc brutal entre les exagerades expectatives dels 20 anys i la realitat de vint anys després. Al final de Reencuentro, després d’un xute d’emocions i d’una banda sonora monumental –Marvin Gaye, Procol Harum, Temptations, Beach Boys–, cadascú retorna a la seva vida i et deixen amb la sospita que no tornaran a reunir-se més. Al meu amic J. li agradaven Brahms, Depeche Mode i Barricada, ell era així, i abans d’oblidar-lo per sempre vull recordar-nos tots certa nit del 1992, quan ho podíem tot i tot semblava possible, tancant el Terminal d’Estafeta i cantant a crits: “Solo quiero ser más rápido que ellos/ Echar todo a perder un día tras otro/ y un buen rato después saber llegar a casa/ antes de que el sol me diga que es de día.”
