Agafem la bici cap al tard, amb la fresca. Al segon dia ja hem establert una mena de rutina que, espero, estirarem fins que acabin estos días azules i este sol de la infancia. A l’entrada del poble hi ha un d’aquells bars que hi han sigut sempre i que no he trepitjat mai, ni tan sols quan ens dedicàvem a tancar (i obrir, l’endema quan sortia el sol) tots els tuguris locals (menys aquell). Hi trobem cada tarda l’Albert, asssegut a la vorera del davant, barba de dies, sempre sol, la mirada perduda i una mitjana a la mà. Deu ser l’hora que surt de la feina. Era el xaval més carismàtic de la meva generació, tots li anaven al darrere, volien ser ell, i vam ser amics l’estiu que vam aixecar una cabana dalt de l’alzina centenària de can Ring. Ens vam construir una escopeta de ganxets i ens crèiem Huck Finn, al Fluvià en lloc del Mississipi. En algun moment–no sé quan ni per què, de seguida ens vam perdre la pista– se li va apagar el foc. Quan passem davant seu no ens saludem, potser ni se’n recorda de mi. Li explico tot això a la Blanca, no sé ben bé per què. Potser perquè les veïnes del barri, les mares dels que van ser els meus companys de jocs, també la de l’Albert, li recorden quan la veuen passar els dies blaus dels nostres 12, 15 anys: “Jo també vull viure un verano azul”, rondina ella. Té molta pressa per viure-ho i poca paciència per esperar: “La vida es bella, ya verás/ como a pesar de los pesares/ tendrás amigos, tendrás amor.” Podria parlar-li, i un dia ho faré, segur, d’en Jeroni, que cada tarda desapareixia un parell d’hores perquè anava a tocar el piano, l’heu sentit alguna vegada per la televisió. D’en Martí, que va escriure El pont dels jueus i des d’aleshores ha encadenat èxit rere èxit. D’en Joan, que va estudiar per a fresador: avui té l’empresa més pròspera de Besalú. Però no em puc treure del cap l’Albert i aquell geni que li brillava als ulls. M’agradaria pensar que a pesar de los pesares, ell també. Però sé que no.
