Jesús, al començament de la seva vida pública, va escollir dotze apòstols, entre els molts deixebles que tenia. L’evangelista Sant Lluc ho relata així: “Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols: Simó, a qui anomenà també Pere, Andreu –el seu germà–, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor” (Lc 6, 12-16).
Moltes vegades utilitzem el terme deixeble i apòstol com a sinònims, però no signifiquen exactament el mateix. Els deixebles eren un grup nombrós que seguia Jesús i rebia els seus ensenyaments. Mentre que els apòstols van ser els deixebles més importants de Jesús, els més propers, principals col·laboradors en la propagació de l’evangeli. Etimològicament, deixeble deriva del llatí discipulus, que significa estudiant o pupil, i apòstol prové del grec apostello, que significa enviat. Els dos mots continuen vigents als nostres dies.
El Concili Vaticà II ens ensenya que la vocació cristiana és una crida a l’apostolat. Amb el baptisme tots els cristians, deixebles i seguidors de Crist, rebem una vocació i una missió. Ens transformem de deixebles en apòstols de Jesús. Com diu el papa Francesc: “Apòstols no són només els dotze deixebles que va triar Jesús, sinó tots els batejats, que formem el sant Poble fidel de Déu”.
Com puc ser apòstol de Jesús? Parlant amb naturalitat de l’amor de Déu. Jesús forma part de la meva vida, del meu ésser i em sento feliç i orgullosa; per això considero quelcom lògic i normal parlar d’Ell, amb la família, els meus amics, a la feina. No hem de tenir mai por ni vergonya de donar testimoni de la nostra fe i proclamar-la.
Hi ha diverses classes d’apostolat: el de testimoniatge, el de paraula, el d’acció; i el de pregària i sacrifici. Podem triar el que més s’adeqüi a la nostra manera de ser. Nosaltres som instruments a les mans de Déu. No ens hem de preocupar de res, ja que és Déu qui actua. “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jn 15, 5).
L’Església creix per atracció i per testimoniatge. Quan Jesús ens toca el cor, sentim la crida de Déu i la necessitat de parlar d’Ell. La fe també “es contagia” per obra i gràcia de l’Esperit de Déu: “En tu hi ha d’haver una font, mai un dipòsit, d’on es pugui donar alguna cosa, no on s’acumuli.” (Sant Agustí).
El papa Francesc afirma que evangelitzar no és el mateix que fer proselitisme. La finalitat evangelitzadora no és sumar adeptes o afiliats. No es tracta de convèncer ningú, sinó de comunicar i transmetre l’amor de Déu, tenint en compte que el més important és la llibertat i el respecte per les persones i que la fe no s’imposa. “A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, però el mar seria menys si li faltés una gota” (Santa Teresa de Calcuta).
El papa remarca que la mirada de Jesús es fixa en els noms de les persones, no en els adjectius. Quina frase més bonica! Jesús no exclou ningú. Igual que va cridar Mateu, recaptador d’impostos, o Sant Pau, perseguidor dels cristians. Jesús va al cor, a la substància i no jutja ningú. Per a Ell tots som únics. Per això l’Església, Cos Místic de Crist, és inclusiva. Tots som fills de Déu i ens estima a tots de la mateixa manera.
Jesús ens diu: “Vine i segueix-me”. És una invitació personal que ens fa a tots. Ens convida a seguir-lo perquè vol que siguem feliços. És deixar actuar l’Esperit Sant perquè ens toqui el cor i transformi les nostres vides: “I jo... vull compartir/ el que tinc dins meu/ amb clarors i foscors./ Els teus ulls, només els teus ulls, em donen la força i saps que tu.../  tu m’has ensenyat què és estimar” (Amb tu he après què és estimar, Manu Guix).