Segurament a Andorra li va servir la darrera assemblea general de l’ONU per fer contactes, establir acords i qui sap si per encarrilar l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE), però el que també és segur és que al conflicte del Pròxim Orient de res o poc li ha fet cap efecte. L’escalada de violència continua sense aturador, amb milers de desplaçats al Líban, un país convuls fa un munt d’anys que ha tornat a primera línia de foc, amb la sorprenent ineficàcia dels seus governants, totalment dependents de Hezbol·lah, que domina el país, sobretot en algunes zones.
Se suposava que les Nacions Unides havien de servir per aturar els conflictes bèl·lics, però des de la seva creació hem constatat la seva ineficàcia, amb un Consell de Seguretat segrestat pel dret a veto de les grans potències dominants.
Pel que fa a Israel, des que es va crear ha hagut de defensar el seu territori amb bombes i tancs contra el poble palestí, també dominat per organitzacions com Hamàs i amb uns polítics incapaços d’aturar tant despropòsit. El primer que em ve al cap és si ha valgut la pena instaurar un Estat en terra d’altri amb aquestes nefastes conseqüències, avalades per la inacció d’Europa i el suport incondicional dels Estats Units.
A hores d’ara, no sembla que res ni ningú pugui aturar l’escalada bèl·lica, no només al Líban, sinó també a altres països de la regió, i encara menys amb la pluja de míssils d’ahir des d’Iran. Cert és que no és nou, que ja ho hem viscut abans i que sempre acaba imperant certa calma després de la batalla, més aviat falsa, ja que mai no aporta solucions i que legitima les atrocitats israelianes a Gaza i Cisjordània, amb un règim d’apartheid que no cessa. Mala peça al teler.