Van ser dues trobades fugisseres, una d’uns set minuts i l’altra no va arribar als tres, però que em van fer tocar ni que fos per uns instants allò que en diem serenitat. És que es pot tocar la serenitat? Sí, la vaig fregar i percebre quan li vaig donar la mà a Francesc Torralba, just abans de la seva xerrada sobre com afrontar el dol amb esperança. I també quan li vaig demanar a la Rosa Galobardes que valorés perquè creia que aquella xerrada podia ajudar els participants, i quan em va donar les gràcies perquè ni que fos a la carrera, trauríem un temilla al Bondia. I és clar, em va semblar, ja sé que és una cosa totalment subjectiva, que la seva no era una serenitat provinent de l’èxit de la convocatòria o que tot els anés com una bassa d’oli. No. Era la serenitat de qui ha bregat molt, sobretot amb un mateix, i amb la família suposo, i fruit de la fe, en el cas d’ell i... Serenitat davant la pèrdua d’un fill és el que tenen en comú tots dos. Una adversitat, sí. Sempre he pensat que és un dels pitjors dols que s’han de fer. Per a la Rosa, ocorreguda fa 13 anys ja, per a Torralba, fa molt menys, un any i mig. Una serenitat entenc que és el fruit d’aprendre a viure amb aquesta ferida després d’una rebel·lió, d’una desesperació, d’un sense sentit... D’un “per què a mi, per què a nosaltres?”
A Torralba no li falta l’eloqüència i té la capacitat de posar mots a experiències que són difícils de dir i de pair. A la Rosa no li falta l’empatia, la capacitat de posar-se en la pell de qui ha perdut algú que s’estimava amb tota l’ànima. I a mesura que passen els anys, com el bon vi, l’acollida i el consol milloren. Per això va fundar l’associació, perquè els que han passat per aquesta experiència es donin suport. Visca la serenitat! És tan necessària.
