Fa unes setmanes, sortia un article per aquí que es feia ressò del nostre estatut de l’artista, del registre d’artistes professionals i que de fons explicava que encara no tenim ni un sol artista registrat al país. Un desastre. Almenys ens està deixant espai per parlar i escriure com a mínim una vegada al dia.
No m’embolicaré gaire en el tema de l’estatut, però sí que em va cridar molt l’atenció un comentari a la notícia. El comentari d’en Ramon. Ja saben, aquest espai encobert de l’anonimat que ens deixa cada notícia i ressenya perquè el poble sobirà pugui comentar la notícia i que semblen finestres per cridar i buidar l’odi, la ràbia, o la nostra pel·lícula, independentment de la notícia mateixa. En fi, que moltes vegades, no fem un bon ús d’aquesta eina de compartir, i ens quedem a llençar el nostre rotllo, i xim-pum.
M’estic desviant. Ramon, la persona o personatge que feia el comentari en qüestió a la notícia, només deixava la seva empremta amb una paraula: “vividors”. Em va fer molta gràcia. La veritat és que podria referir-se a molta gent, ja que l’article anomena polítics, al món dels artistes i als membres de la taula de seguiment de l’estatut. Jo vaig entendre que no era per mi, evidentment, tot i que soc part de dos d’aquests tres col·lectius. Em falta el polític. Mai se sap.
Total, que allà llegeixo l’article: que els artistes no s’han inscrit encara en el seu registre, que la taula aquesta encara no ha rebut cap sol·licitud, que si tal o tal altre... Però el Ramon fa sentència. Jo penso que no és per la gent de la taula de seguiment, que estem allà de mode altruista, vull dir, sense percebre cap mena de remuneració ni cap rèdit per poder viure millor. I els artistes... Doncs, la veritat, de vividors, poca cosa... Suposo que el Ramon deu tenir un ofici digne, dels que matinen molt i arriben tard a casa, amb el seu conveni laboral, les seves vacances i dies lliures, la seva cotització a la cass, les seves assegurances, la seva taula salarial corresponent, i l’obligatorietat de cobrar per les feines que fa amb un contracte, aquestes coses de les feines dignes, que ara per ara, no tenim els vividors...
Suposo també que el Ramon deu pertànyer a un ofici sense intrusisme, sense que cap il·luminat pugui fer el mateix que fa ell sense haver de donar-se d’alta, ni acreditar estudis, ni massa experiència per la meitat del preu. Imagino també que el Ramon deu pensar que els artistes no són professionals del seu camp, són només gent a qui no li agrada treballar, i cerca la forma de viure de l’aire. O pitjor encara: de les subvencions! (Però això ja li explicaré al Ramon en un altre moment, que també ens farà un mica de riure).
Estimat Ramon, no sé cap a on ens portarà aquest desastre de registre i estatut, però et puc assegurar que el que busca aquest camí és que tinguem una cosa tan poc romàntica i vividora com unes condicions de feina dignes i professionals.