Allò del... “Xuta!, xuta!, xuta!” s’ha escoltat més d’una vegada en una graderia. Els aficionats ho criden moltes vegades. Fins i tot l’entrenador des de la banqueta quan veu els seus futbolistes apostar per combinar amb els seus companys abans de provar un llançament des de fora de l’àrea o de més a prop. És evident que aquest FC Andorra està encara contagiat per l’estil talibà d’Eder Sarabia o, fins i tot, per l’estil que molta gent de dins del club vol o aspira a tenir. Aquest estil tan del Barça, amb uns jugadors molt i molt concrets per practicar-lo en l’època de Pep Guardiola. Ferran Costa, l’entrenador que van fitxar per substituir Eder Sarabia, no practicava aquest joc al Badalona Futur d’on ell venia. Ell apostava per un joc més directe i on tots els seus jugadors mossegaven. La seva aposta, arriscada si més no en aquell moment, va cridar l’atenció i va ser força rupturista en aquell moment. A la Lliga Hypermotion es va veure un FC Andorra diferent. Cert que estava amb l’aigua al coll, però diferent d’estil i també de fam, amb més agressivitat. La vacuna, que alguns de dins del club van buscar, va fer efectes en aquelles últimes jornades a la segona màxima divisió. No es va poder salvar l’equip i el projecte va anar directe cap a Primera RFEF. Molts partits han deixat dubtes o, fins i tot, han provocat com una mica de desconeixement cap a on vol anar l’equip. Costa va parlar de contundència. Allò que moltes vegades crida l’aficionat quan té el jugador a prop de l’àrea: “xuta!, xuta!, xuta!” I vinga, a marejar la perdiu, o quan xuten són terriblement innocents. Falta esmolar l’ullal, però ja s’han disputat 14 jornades i l’FC Andorra, ara per ara, està fora del play-off. I l’objectiu, encara que no es digui, és pujar sí o sí.
