Fa temps que ronda per les nostres muntanyes, en teníem evidències, però ara ja hem pogut veure quina fila fa en un fabulós vídeo que sortia a la llum la setmana passada. Alguns l’han mirat amb admiració i d’altres amb preocupació i fins i tot por. I suposo que com a mi, a la immensa majoria, la presència de plantígrads a les nostres muntanyes ens fa il·lusió i respecte en dosis similars. 
La història dels ossos està íntimament lligada a la dels Pirineus. De fet, és una espècie autòctona de la nostra serralada però van estar a punt de desaparèixer pels volts dels anys 90, quan només en quedaven sis, i restringits ja a la zona axial. És per això que l’any 1995 comença un programa de reintroducció d’aquest animal amb alguns individus provinents d’Eslovènia. I sembla que va d’allò més bé perquè la població d’ossos és ja d’una vuitantena. L’escletxa entre detractors i defensors augmenta per moments. Ossos sí, ossos no? La polèmica està servida.
Alguns recordareu aquella foto del darrer os caçat a Andorra del 1942 en la qual uns orgullosos caçadors, escopeta en mà, mostren a la càmera l’animal. I és que la cohabitació amb l’os sempre ha estat complicada. Com desenvolupar les activitats ramaderes tradicionals amb la presència del més gran depredador? A França, en aquells temps, es deia fins i tot que allò que l’os s’apropiava, tant de les activitats ramaderes com de les agrícoles, representava un percentatge més alt que el que anava destinat als impostos. No per res se’l coneixia amb el sobrenom de le patriarche. El caràcter de l’os federava doncs al conjunt dels humans i dels seus interessos però d’alguna manera ja es veia com s’intentava protegir també l’espècie: calia caçar-los però només els més actius. S’organitzaven batudes que resultaven poc efectives. Ara bé,  aquell qui havia fet la proesa de matar-ne un passava directament a la categoria d’héros pyrénéen. Aquest es passejava durant un temps pels pobles de la vall, mostrant la bèstia morta a una població agraïda que li donava, a mode de recompensa, queviures i diners. Fins i tot se li atorgava una prima administrativa i l’equivalent a un any de salari de mestre. Un cop acabada la ronda, en venia el greix per a fer cosmètics, la carn i la pell, i també el cap i les potes a mode de trofeu. I no serà fins a finals dels anys 60  quan quedarà definitivament prohibida la caça de l’os que s’havia anat tornant, ja veiem, una activitat més que lucrativa que ja no tenia com a objectiu principal la caça dels individus més violents. S’havia arribat fins i tot a capturar les cries per mostrar-les pels carrers com en un número de circ. Les coses anaven mal dades per als ossos i el  1972 es comença a parlar ja oficialment de la necessitat de la seva defensa. Fins i tot el president Mitterrand dirà, en una al·locució, que cal ser capaços de protegir l’espècie sense massa prejudicis per a la població. 
Abans de la seva completa desaparició, es posa doncs en marxa el programa de reintroducció amb les femelles eslovenes Ziva i Mellba i més tard el mascle Pyros al departament de la Haute-Garonne. És llavors quan els pobladors d’aquelles valls, sobretot agricultors i ramaders, comencen a manifestar el seu rebuig, amb no massa èxit per cert, i també a readaptar les seves activitats de muntanya a la proliferació ursina. Un episodi encendrà encara més els ànims: l’ossa Cannelle serà abatuda per un caçador ressentit que serà acusat de destrucció d’espècie protegida. Altres individus seran enverinats o abatuts al llarg dels Pirineus. Però malgrat les dificultats de cohabitació, avui tenim ja uns 80 ossos a la serralada i no es descarta que fins i tot a Andorra hi pugui haver, algun dia, una colònia sedentària. De moment, només fan petites incursions.
Mentre ens anem fent a la idea, us recomano que feu recerca sobre la reintroducció del llop a Yellowstone. Quedareu meravellats del que cada espècie, interdependent de les altres, aporta al seu ecosistema i a la seva cadena tròfica. La natura és sàvia.