És veritat que de vegades volem anar a veure espectacles, ja sigui de qualsevol branca de les arts escèniques, teatre, dansa o música, per sortir de la nostra rutina i cercar una evasió hedonista. No pensar massa i deixar-nos emportar pel discret plaer culpable de no ser massa exigents, ser més superficial: jo vaig al cinema a veure pel·lícules de superherois, i tan rebé. Però tenim al món de l’art en general l’oportunitat fàcil de ser i estar per sobre d’allò que en certa manera ens limita. De la mateixa forma que sempre anem a menjar McDonald’s i ens hem de forçar a provar nous àpats més exòtics.
Per sort, cada vegada és més comú, i d’agrair, que a casa tinguem apostes que ens empenyen a sortir de la nostra zona de confort. Jo, que soc de teatre de text, d’estructura, d’història lineal, de principi, nus i desenllaç, gaudeixo com un nen petit quan sento que m’explota el cap i no estic entenent res. No hem de patir per no entendre el que a sobre de l’escenari està passant. A vegades quan estic al pati de butaques d’un concert de música clàssica, sobretot, la meva ment recerca altres pensaments, altres llocs i viatges que res tenen a veure. Sembla que he desconnectat de l’escenari, sembla que no estic atent a cadascuna de les notes que per allà sonen... però... estic allà i estic sortint de la meva peresa mental.
Una de les definicions que més m’agrada del fet teatral diu: “Teatre és el fet inintel·ligible, el vincle invisible, que es crea entre el públic i l’artista que executa”. És fantàstic. De vegades sortim d’espectacles i la primera cosa que ens ve al cap és “no he entès res”, sense parar-nos un minut a fer poso. Sense respirar si el nostre cos ha filtrat alguna emoció desconeguda.
Fa poc hem gaudit, al ClàssicAnd, d’un espectacle de dansa contemporània-moderna-teatre: On the nature of Rabbits, de Pontus Lidberg i Stockholm 59° North. Durant tot l’espectacle vaig estar cercant la història, qui eren els personatges, on passava, què passava, què volia dir aquella cosa, o què no volia dir. Un exercici de cerca de significat que em feia explotar el cap. Tot això ja fa que a mi em mereix la pena. M’obliga a sortir sense por, a resetejar els meus paràmetres i esborrar tot el que em limita per a, com si fos una anagnòrisi, entrar en un món nou que em permet mirar i escoltar l’obra d’art, i no esperar i entendre un problema de matemàtiques.
Fem servir l’art per gaudir de la seguretat de sortir de la nostra zona de confort.