Ens la trobàvem cada estiu a l’equip del FeMAP, però fa un temps que Eva Múrcia va iniciar una ‘nova vida’ com a llibretera, formant tàndem al Refugi amb Miquel Albero. Amb empenta... i un somriure

Com va, en la pell de llibretera? 
Molt bé, molt contenta, tot i la feinada... que al Refugi no ens avorrim gens, amb tota l’activitat cultural i la llibreria. A banda, som una cooperativa i, per tant, també impulsem l’activitat cooperativa. Gestionar-ho tot, tenir-ho tot al cap, déu-n’hi-do, però com que és una feina que ens encanta...

Què et va animar? 
M’encanta llegir. Per començar, soc una apassionada dels llibres, així que passava tot sovint pel Refugi i vaig acabar sent-ne col·laboradora, és a dir, participava de les decisions de la llibreria. Quan un dels socis va plegar, m’ho van proposar i mira... Aquí estem, amb tota la il·lusió. 

Els clients de llibreria, com són? 
Hi ha gent que ve i et diu “recomana’m qualsevol llibre”, que quina responsabilitat!, mentre que d’altres puntualitzen “tens un llibre sobre tal fet que va passar fa cinquanta anys, etcètera”. La diversitat és absoluta.  A banda, els clients fidels: coneixes els seus gustos i és fàcil fer-los recomanacions. 

A banda de fer-nos de prescriptora, volem comentar, oi? 
Exactament... la gent a vegades pressuposa que t’ho has llegit tot de la llibreria. Que ja m’agradaria, ja. 

Doncs a llegir solapes i fingir.  
Això mateix, això mateix, per no decebre’ls. En realitat, com que fem tantes presentacions, tants actes, a mi al final m’interessen tots. Em queda temps per llegir... però no tant. 

Allà sota el taulell. L’últim llegit?
Intermezzo, de Sally Rooney, que tothom me’n parlava molt bé. Vaig pensar que me l’havia de llegir, perquè tothom em preguntaria, i efectivament és molt bo. 

Apuntat. I què és el pitjor? 
En el meu cas, que com que tinc altra feina, tantes coses al cap... Sempre tens la sensació que se t’escapen coses. 

Vens del món de la comunicació. 
Sí, sí. Porto la comunicació d’Integra Pirineus. Al Refugi això de comunicar ho portem bé, que en Miquel és un comunicador nat. 

Durant anys vas estar al FeMAP.  
El trobo a faltar, el festival, oi tant! El primer estiu sense FeMAP se’m va fer molt estrany, després d’una dècada amb ells. 

El Refugi, ja ho deies, sempre està en moviment: ara voleu... 
Com que en Miquel i jo som uns motivats... Doncs ara vam pensar que tenim un petit magatzem al darrere que no fem servir pràcticament més que per posar-hi llibres, però és un espai que té moltes possibilitats. Un arquitecte s’ho va venir a mirar i ens va dir que sí, que si l’arreglem bé s’hi podrien fer activitats. 

I per tant...? 
Com que cal fer una inversió, vam engegar una campanya de micromecenatge per rehabilitar-lo i que algunes activitats de poc aforament, com els clubs de poesia, s’hi puguin fer sense interferir amb la vida de la llibreria. 

Com va la campanya? 
Necessitem uns set mil euros i fa un parell de setmanes ja fregàvem els cinc mil, molt abans de complir la primera volta de recollida, que és de quaranta dies. Encara estarà en marxa fins al desembre, així que estem molt contents i pensem que ho assolirem. 

El públic respon a les propostes del Refugi? 
No és fàcil que la gent vingui, però n’estem molt contents. Som com una formigueta i anem recollim fruits de la feina feta, la gent va responent cada cop millor, ens coneixen bé i ens fan confiança. En el cas d’aquesta recollida de fons, comptem també amb una iniciativa dels consells comarcals, que doblen les aportacions dels particulars. 

Vau confiar en Canonges, i a poc a poc el carrer sembla reviure.  
Estem contents. Hi ha el nou espai de la Tartera, que recuperen Calçats Sílvia; han anat obrint alguns bars, que hi donen molta vida; van fer la Fira Xica. A nosaltres ens agrada ser allà i col·laborar a dinamitzar el carrer. Per nosaltres, que no quedi.